Publicitat
Publicitat

Sànchez, pres polític desinfectat

A Jordi Sànchez, que ja duu més de dos mesos tancat en presó preventiva per uns delictes que no ha comès, els funcionaris de la presó de Soto del Real el varen represaliar canviant-lo de mòdul per haver gravat un missatge que es va poder sentir divendres en un míting de Junts per Catalunya. Els devia tocar la furia española que fins i tot un reu inexpert com Sànchez fos capaç de burlar la seva vigilància i fer des de la cel·la una cosa que se suposava que no havia d’haver fet. Tres constatacions. 1) Com a conseqüència d’aquest fet, el missatge de Sànchez ha tingut una difusió molt més gran i significativa que la de l’acte de campanya al qual anava adreçat. 2) Que un pres polític sigui castigat dins la presó per haver exercit la seva llibertat d’expressió és una vexació afegida a la seva situació, que atempta directament contra els drets humans. 3) Espanya, el país on això passa, no és cap democràcia, per molt que insisteixi a reivindicar-se, i fins i tot sigui reconeguda, com a tal.

Si un polític republicà o independentista afirmés públicament que cal desinfectar Catalunya dels seus adversaris seria detingut i processat per un delicte d’odi. I en aquest cas amb raó, perquè ho seria. Una cosa és que estiguem en campanya i que els oradors aprofitin aquests dies per apujar el volum i abaixar el nivell de les seves proclames encara més del que és habitual (un costum que hauria de ser combatut, perquè la saturació d’animalades arriba a fer-se insuportable), i una altra que descendim fins a la violència verbal més biliosa, impresentable i perillosa. El nacionalisme espanyol ha abusat fins a l’extenuació de la comparació amb el nazisme per desqualificar l’adversari (tothom qui no pensa com ells és de la Gestapo), però en aquesta ocasió el paral·lelisme és tristament pertinent: els nazis, començant concretament per Hitler, parlaven de la necessitat de “desinfectar” Europa de jueus, i també, per cert, solien contraposar els jueus a “les persones normals”. És un llenguatge directament i inequívocament feixista, que, posat en boca d’una nul·litat política tan rotunda com Josep Borrell, serveix per fer-se una idea de per què el socialisme europeu fa temps que s’arrossega de la manera agònica que ho fa: vegem l’últim exemple a Àustria, on triomfa l’extrema dreta gràcies a la inoperància del centreesquerra de tota la vida. Borrell pot ser col·locat dins el museu dels esguerros del socialisme al costat de Manuel Valls, reinventat en fitxatge estrella del bloc del 155 després que, a França, Macron no el vulgui ni per enllustrar-li les sabates.

Completa la imatge de la democràcia espanyola una vicepresidenta que presumeix com a gran fita de desballestar estructures del seu propi estat (el “Diplocat en liquidació”, com ella se’n burla, que un governant sensat veuria com un actiu propi i no com un objectiu enemic a destruir) i, sobretot, i tornant al començament, d’escapçar adversaris polítics ficant-los a la presó: però no havíem quedat que això ho feien els jutges, Soraya?

Riure, malgrat tot