El perdó i l'absurd

EscriptorLa declaració d'ETA en què l'organització terrorista demana perdó “pel dany causat” és, com a mínim, desconcertant. Després de 829 assassinats al llarg de seixanta anys d'activitat criminal, diguéssim que costa trobar el sentit al fet de demanar perdó a les víctimes “que no varen tenir participació directa en el conflicte” i limitar-se a manifestar “respecte” per les que, a criteri de la banda, sí que en varen tenir. Quan s'arriba a l'extrem de l'assassinat, i a continuació es juga a establir distincions entre els morts, segueix sent vàlid recordar allò que va escriure Sébastien Castellion en resposta a l'execució de Miguel Servet a la foguera per part dels calvinistes (entre d'altres heretgies, per haver divulgat la circulació de la sang, i haver afirmat que l'ànima residia en aquest fluid): “Matar un home per defensar una idea no és defensar una idea, és matar un home”.

Suposo que la perplexitat dels partidaris de la lluita armada deu ser gran en constatar que, després de tants d'anys i tants de morts, el balanç de l'existència d'ETA és nul. No han aconseguit ni un sol dels que deien que eren els seus objectius polítics, i l'únic que es pot comptabilitzar al final de la història són els morts, els ferits, els torturats i els presos.

Tot ha estat estèril i absurd. Els morts varen morir per no res. Els presos són a la presó per no res. Els torturats també varen ser torturats per no res. Les persones que encara pateixen les conseqüències de tot plegat, persones que estimen o estimaven els morts, els ferits, els presos i els torturats, també sofreixen i seguiran sofrint per no res. Aquest absurd desolador és l'expressió del fracàs humà total que ha significat tota la història d'ETA. No hi ha res més a consignar.

Naturalment, cal fer la lectura possibilista i donar per bo que el comunicat d'ETA és una passa més en la direcció de la seva desaparició. Una passa més de les que l'organització va fent d'acord amb el calendari que ella mateixa es marca, cal suposar que perquè no es confongui la seva dissolució (que tècnicament sembla que encara no ha arribat, sinó que ens trobem en una fase prèvia que es coneix com a desmobilització) amb una rendició humiliant. Tant se val. El perdó, encara que sigui malament, ha estat demanat, i cadascuna de les víctimes haurà de prendre la difícil decisió de concedir-lo o no. Com a societat, sembla evident que és necessari atendre la petició, i tenir-la com a referència per poder avançar col·lectivament i confinar el terrorisme dins els llibres d'història. Quedarà, però, una taca de la qual ningú demanarà mai perdó, i és la de la instrumentalització política de les víctimes, en alguns casos fins i tot consentida i assumida pels qui n'han estat objecte. En un país que encara té milers de víctimes de la Guerra Civil i del feixisme tirades per camins i carreteres, o dins fosses comunes, l'abjecció i l'absurd no són, per desgràcia, xacres que es puguin atribuir exclusivament als terroristes.