Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

No cal fer-ne pregons

Sempre hi ha algun sector, dins l’independentisme o allà on sigui, disposat a lamentar-se que li han trepitjat un o altre ull de poll, ni que sigui imaginari

El que si de cas sorprèn del petit enrenou que s’ha organitzat entorn del pregó de les Festes de la Mercè i del pregoner escollit per l’alcaldessa Ada Colau, l’escriptor Javier Pérez Andújar, és que teníem la impressió que aquesta mena de tempestes dins un got d’aigua formaven part del passat. Em penso que l’independentisme català ha assolit, en els últims anys, prou maduresa, transversalitat i musculatura social per no sentir-se ofès cada vegada que se’l compara amb una colla de peluts de poble que només saben envair la via pública amb els nens, l’estelada, botifarra amb seques i allioli. I ens pensàvem que ja no tots els escriptors-catalans-en-llengua-castellana-de-l’Àrea-Metropolitana-de-Barcelona volien assemblar-se a Juan Marsé quan fossin grans, i que particularment un escriptor tan singular i amb una visió del món tan pròpia com Pérez Andújar sabria resistir-se a fer ús d’una caricatura tan tronada. Deu ser una concessió de cara a una certa galeria, qui sap.

Colauada, diuen els uns? ¿Caça de bruixes nacionalista, s’exclamen uns altres?

El cas és que sempre hi ha algun sector, dins l’independentisme o allà on sigui, disposat a lamentar-se que li han trepitjat un o altre ull de poll, ni que sigui imaginari, com tampoc no falta mai qui se sent àvid o necessitat d’una dosi extra de sobreexposició pública, tant si es tracta d’un escriptor com d’un torero. Colauada, diuen els uns? ¿Caça de bruixes nacionalista, s’exclamen uns altres? O el refregit d’algun vell plat de la cuina socialista catalana, com quan Jaume Collboni es desdobla en crític literari i afirma que Pérez Andújar és un autor que “dóna veu als qui no en tenen”. (Això tampoc no ho havíem sentit mai.) Tant se val, com dèiem, tot plegat sona a una discussió antiga, rància i caduca, que finalment només deixa una mica de soroll i (per fortuna) gens de fúria, que certament no signifiquen res. Penso que Javier Pérez Andújar, com tants altres, faria bé d’informar-se millor sobre l’independentisme català, i també penso que dilucidar si és mereixedor o no de fer el pregó de festes d’una ciutat que també és la seva és una altra manera de pentinar el gat. Que passin el pregó i el pregoner, que la polseguera s’esvairà tan de pressa com la fumera d’un correfoc.

Riure, malgrat tot