Publicitat
Publicitat

Els trasllats

Són dies de canvis, de trencaments, de desassossec en el meu entorn. Els amics separats t’encomanen un neguit estrany quan barregen expectatives i frustració, inquietud i alliberament, alegria i nostàlgia. I tots, potser especialment elles, si hem de dir la veritat, passen un veritable tràngol quan han de deixar la casa on han viscut. Desmuntar els mobles, preparar el trasllat, buidar els armaris i les calaixeres, recuperar les fotografies que omplen les parets, repartir-se objectes, llibres, discos. Cada pas és una febrada, cada decisió una ferida, cada comiat un final.

Si dic que les dones viuen aquest procés, generalment, amb més dolor, crec que és perquè també han estat elles les que han viscut més la casa. Les que van triar el color de les parets i van plantar la buguenvíl·lia. Les que van passar hores a Ikea per comprar les tovalloles i la vaixella. Les que van pensar que les tassetes de cafè antigues farien bonic damunt de la lleixa de la llar de foc.

Escolto el plany d’uns i altres i m’és fàcil compartir el seu dol. Sense haver viscut l’experiència de la separació, les circumstàncies han volgut que hagi dit adéu a una pila de cases al llarg de la vida. Sempre ha estat dolorós. Però recordo especialment el trasllat que vaig viure quan tenia catorze anys. Tot i que la meva família ja havia canviat de ciutat unes quantes vegades, aquella era la primera ocasió que jo n’era conscient. Deixar els amics, l’escola, els carrers coneguts, la casa on havia crescut. El desarrelament fa molt de mal i la basarda d’haver d’encaixar tantes novetats l’accentua.

Els de les mudances van desmuntar llits i van embolicar els electrodomèstics amb mantes. Van col·locar-ho tot a dalt d’un camió. Els meus germans i jo fèiem nosa per tot arreu mentre observàvem, horroritzats, com desapareixia el món que pensàvem segur fins aleshores.

Abans de marxar vam recórrer el pis amb la intenció de confirmar que no quedés cap paquet oblidat en algun racó. El pare anava obrint les portes de les habitacions i tots contemplàvem la desolació de l’espai que feia només unes hores era casa nostra. Les parets desertes , amb el senyal dels marcs, algun retall de paper per terra. La meva mare va començar a plorar en silenci. Ens hi vam anar afegint.

L’impacte de la meva habitació buida (Enid Blyton, diari íntim, la Nancy, secrets, Obladí-Obladà, pantalons de pana, Esther y su mundo, La Trinca, el pòster de Mark Spitz amb les set medalles) encara perdura.

Riure, malgrat tot