CELOBERT

A propòsit de Plácido

AL BOSC DE LA REALITAT, les frases neixen, apareixen, desapareixen entre els arbres, travessen camins, es moren. Pujol era bo inventant-se’n, i una vegada va dir: “Catalunya s’ha mirat al mirall i no s’ha agradat”. Aquest mirall, l’independentisme va voler creure que causaria el mateix efecte a Espanya, i durant la repressió hem anat sentint frases com “estem posant un mirall davant d’Espanya”. Però Espanya no té els problemes d’autoestima catalans, i veure’s davant del mirall més aviat l’ha animada.

No som els independentistes catalans, sinó els espanyolistes catalans, que fan pujar els colors a Espanya. Penso en intel·lectuals com Espada, Borrell, Sostres o Boadella. M’imagino la cara de Plácido Domingo quan va llegir com Boadella el defensava de l’acusació de depredador sexual: “ Las manos de un macho no están para estar quietas precisamente. De lo contrario los humanos no existiríamos como especie ”.

Encara pitjor si volia ser una bufonada. Aquests dies fan al cine el documental Untouchable, sobre el magnat de Hollywood que ha acabat enfonsat per les acusacions d’abusos sexuals que s’havia pogut permetre gràcies al seu càrrec.

Domingo va defensar-se dient que “les normes i els estàndards que avui ens regeixen són molt diferents de com eren en el passat”. És veritat que les actrius han estat històricament a disposició dels homes amb poder, però això no fa impossible adonar-te de què fas. El Romanticisme va posar de moda l’espanyolitat del don Joan, un prototip per a patriotes com Julio Iglesias, Bertín Osborne o el mateix Domingo. Però les normes i els estàndards canvien ràpidament o, millor, van canviant com una onada d’aigua freda que arriba de cop fins on estàvem tranquil·lament estirats prenent el sol. La relació amb el sexe no para de canviar. Precisament perquè ens lliga als altres i, per tant, al poder de cadascú, la sexualitat és tan personal, vaporosa i canviant, i comporta patiments, perquè està viva, és orgànica. El canvi és continu, la relació amb nosaltres mateixos i els altres no para de moure’s sota els nostres peus. Qui ho havia de dir, tan ben vistos que estaven fa dos dies els don Joans? De la pura quantitat, que era la principal preocupació -he passat per prou llits?, hauria hagut de ser més fidel?, hauria hagut de ser-ne menys?-, hem passat a la qualitat -sóc realment del sexe que el cos em diu?, com puc saber-ho?, i si demà canvio d’orientació?

Aquest canvi, Boadella no l’ha ni intuït, però és molt clar en els joves més formats, i s’està escampant per tota la societat.