Un fracàs monumental

ACORD. Si no hi ha cap sorpresa d’última hora, Ada Colau continuarà essent alcaldessa de Barcelona, tot i haver perdut vots, un escó i la primera plaça. Ho serà amb un acord explícit amb el PSC i un acord tàcit amb Ciutadans, que tindrà la clau en totes les votacions importants -perquè ERC i Junts per Catalunya han estat empesos a l’oposició-. És un acord impulsat des de Madrid i beneït pels grans despatxos de Barcelona, que als comuns els permetrà conservar la meitat del govern municipal, és a dir, el mateix que tenien garantit amb un acord amb ERC. Per tant, el que ha marcat la diferència ha estat una sola cosa: el seient de Colau. És un factor important, esclar, però el preu a pagar -el preu del cesarisme-és considerable. Per als comuns segur, i potser també per a la mateixa Colau, que manté el seu seient però perd un dels pilars en què se sustentava: el doble discurs. L’activista que va votar sí/sí el 9-N, i que mirava d’atreure la CUP declarant-se independentista en privat, ha acceptat ara governar amb els repressors de l’1 d’Octubre, liderar un acord que només es justifica com a dic de contenció del sobiranisme, i personificar el viatge circular dels comuns cap a aquella ICV que es dedicava a repartir moralina mentre feia de crossa dels socialistes. Comptat i debatut, l’aventura dels comuns haurà estat una enorme i inútil pèrdua de temps i esforços. Igual que els esforços d’ERC, la CUP i Òmnium per reivindicar velles “lluites compartides”. Tota aquesta fraseologia serà, a partir d’ara, carn de paròdia. Els partidaris del tot o res, els caçatraïdors, podran esplaiar-se amb la seva cridòria estèril.

FRONTS. Qualsevol sobiranista que s’alegri d’aquest desenllaç -i n’hi ha una colla-és un inconscient. Els vots que perdran els comuns aniran en part a ERC o a la CUP, però molts també aniran al PSC, o a l’abstenció. Pel camí quedarà gent molt vàlida, idees carregades de bona intenció i un esperit de renovació engolit pel sistema que pretenia capgirar. I aquest fracàs afectarà també una part de l’independentisme, el majoritari, que havia fet seu el discurs d’Òmnium Cultural, el de som el 80%, el que volia elaborar un discurs porós i tan matisat com ho és el país. Era l’independentisme que pretenia integrar una gran majoria dins d’un bloc democràtic que exclogués la visceralitat tronada de PP i Ciutadans. La seva estratègia s’ha saldat amb un fracàs monumental. No en termes electorals (els resultats d’ERC a les generals i les municipals, i els de Carles Puigdemont a les europees, són excel·lents) sinó en la voluntat d’establir una base comuna sobre la qual edificar el diàleg inevitable. El que ve ara és la confrontació. Guanyar o perdre. No acostar-se al 80%, sinó intentar conquerir-lo.

CIUTADANS. Sembla mentida: En el seu moment electoral més baix, Ciutadans ha aconseguit girar la truita i imposar a Barcelona un cordó sanitari antiindependentista. No és mèrit seu, esclar, ni tan sols del PSC. El que ha passat a Barcelona ho han decidit Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias, amb el suport actiu o passiu de tots els progressistes espanyols que porten mesos equiparant l’independentisme amb Vox. Ada Colau serà al mateix temps la beneficiària i la víctima d’aquesta operació; rebrà la vara d’alcaldessa mentre els líders de l’independentisme fan els al·legats finals davant del jutge Marchena. Ells a la presó durant anys, ella escarxofada al seu tron d’alcaldessa, pactant cada decisió amb els carcellers. Una postal tètrica d’un país esquerdat.