Winston Churchill contra Sue Ellen

Segur que ja ho he dit alguna vegada, però ho tornaré a repetir: un dels meus desitjos és posar fi a aquests articles, almenys tal com estan pensats ara. Cada poques setmanes haig de pensar en un tema que almenys en aparença ha de pertànyer a l'àmbit de l'actualitat, fins i tot si el que realment voldria és rellegir l'obra de Píndar i escriure una crítica (més aviat tardana) dels seus poemes. En altres paraules: m'agradaria parlar de llibres que potser han estat oblidats però que, a parer meu, tracten un tema que resulta actual . Podrien ser llibres escrits fa segles, encara que també m'agradaria parlar d'obres contemporànies que he acabat llegint una mica tard. Al cap i a la fi, no sempre es pot estar a l'última en tot.

Fa poc he llegit L'imaginaire de Jean-Jacques Wunenburger, una obra publicada a França l'any 2003 que explora la idea de l'imaginari individual i col·lectiu. És difícil explicar en què consisteix l'imaginari col·lectiu, però basant-nos en el llibre de Wunenburger podem intentar fer un esborrany d'aquesta teoria. L'imaginari col·lectiu no s'identifica amb les disciplines que conformen la construcció de la raó (com és el cas de la lògica, les matemàtiques o les ciències naturals), sinó més aviat amb una sèrie de representacions "imaginàries" que van des dels mites antics fins a les idees contemporànies que circulen en cada cultura i a les quals ens adaptem (fins i tot si són idees fantàstiques, errònies o impossibles de demostrar científicament).

Si hem de parlar de l'imaginari col·lectiu a través dels mites, el d'Ulisses és, sens dubte, un dels exemples que més influeixen en la nostra manera de pensar. Després hi ha aquelles visions sagrades, les narratives que amaren les nostres experiències individuals: seguint aquesta lògica, Pinotxo esdevé per a nosaltres un personatge més real que, per exemple, el príncep Klemens von Metternich d'Àustria o altres grans personatges de la història. I, en el nostre dia a dia, seguirem abans les lliçons apreses per un Pinotxo fictici que les viscudes per Charles Darwin a la vida real.

En algun lloc del nostre imaginari col·lectiu hi ha els personatges de Lemuel Gulliver i Emma Bovary, i també el jove Werther, el suïcidi imaginari del qual va provocar que diversos joves lectors se suïcidessin de debò. Però, segons Wunenburger, existeix un altre imaginari col·lectiu més gnòstic, alquímic i ocult. Hi ha "narratives" que conformen i dirigeixen la nostra manera de viure, fins i tot si no es poden demostrar racionalment.

El més interessant d'aquest llibre és que intenta reconstruir les estructures fonamentals de l'imaginari televisiu. Certament la televisió ens deixa fascinats amb imatges d'arreu del món, algunes de les quals són presumptament reals com, per exemple, les dels reportatges; potser hi reconeixem altres imatges de ficció, però tot i així les introduïm al nostre món individual. Hi ha algun punt religiós en tot això: Wunenburger escriu sobre un tipus de representació que es percep com una dessacralització del que és sagrat i en la qual "ja no cal creure en la presència del que hi ha més enllà de la representació, perquè la representació en si mateixa ja és un simulacre de la presència".

En altres paraules (i aquí en faig una interpretació): per als teleespectadors, la seqüència que mostra la caiguda de les Torres Bessones és gaire més real que la visió d'un tsunami descomunal en una pel·lícula?

"Mentre que la funció de la imatge religiosa consisteix a establir contacte amb un déu absent, la imatge televisiva constitueix per si mateixa una manifestació definitiva", exposa Wunenburger. Els herois televisius i els seus actes es converteixen en una mena de món comú de l'imaginari col·lectiu. Recordeu que, fa quatre anys, una enquesta va revelar que un de cada cinc adolescents anglesos creia que Winston Churchill era un personatge de ficció, i que un de cada quatre pensava que Sherlock Holmes era un personatge històric que realment havia existit.

O, per veure el problema des d'un altre angle, totalment secundari, penseu en això: temps enrere, els capellans italians es negaven a batejar cap criatura que no dugués el nom d'un sant del calendari. Si la nena o el nen es deia Liberta o Lenino, com passava a la regió d'Emília-Romanya, no podien ser batejats. Ara ja fa dècades que veiem noies que es diuen Jessica o Gessica, Samantha o Samanta, Rebecca o fins i tot Sue Ellen (que ha acabat derivant en Sciuellen, en italià). Això no té res a veure amb el fet de posar noms exquisits (com Selvaggia, Azzurra o Oceano), un costum típic dels aristòcrates, els esnobs i la gent adinerada. La classe mitjana mai adoptaria uns noms tan excepcionals. D'altra banda, però, Jessica, Sue Ellen i Samantha són noms "reals", suggerits per l'imaginari col·lectiu televisiu. Són més reals que els noms dels sants, que ara ens semblen tan llunyans; són els noms dels mites que conformen l'imaginari modern.