La no gestió de la crisi catalana

Qualsevol estudiant de conflictes sap que cal diferenciar entre les arrels i els detonants. Les arrels de la nostra crisi venen de molt lluny, i fins i tot tenim molta novel·la de fa un segle o ambientada a primers del segle XX en què ja es parla “del problema català”. Deixo de banda aquestes arrels, i fins i tot els detonats més recents (la “ cepillada ” de l’Estatut, el dèficit fiscal, els atacs a la llengua, etc.), per centrar-me en el que no s’ha fet en els últims dos anys, quan ja se sabia que un notable sector polític i social volia anar cap a la independència.

Quan a un estat, en aquest cas l’espanyol, se li presenta un repte d’aquesta magnitud, el primer que hauria d’entendre és que no s’enfronta a un president de la Generalitat embogit o a un grup reduït de persones que s’han transformat en radicals i enganyen tot un ampli sector de la població -que de cop i volta s’han convertit en xais obedients- sinó a una realitat: i és que a Catalunya hi ha uns dos milions de persones que volen separar-se d’Espanya, i que tenen criteri propi. En altres paraules, es tracta de reconèixer una cosa tan senzilla com que “tenim un problema”, i gros. I és un tipus de problema que té una naturalesa política, i no purament sentimental, com de vegades es diu. Per tant, el que cal analitzar no és per què “no ens estimem” sinó per què no ens sentim identificats amb un projecte polític molt tancat en si mateix, Espanya, en el qual molta gent no només no se sent còmoda, sinó que ja li provoca urticària i li és aliè. Fins aquí hem arribat en aquest distanciament.

Pel tipus de crisi que tenim, les receptes que s’aconsellarien són haver iniciat un diàleg permanent des del primer dia, amb molta anàlisi sobre el que ens ha portat a aquesta situació, escoltant molta gent de diferents opinions i obrint al Parlament espanyol una comissió encarregada d’organitzar un llarg debat respectuós i plural, en el qual tinguessin cabuda tota mena de propostes, ja que, al cap i a la fi, al final d’un llarg i intens debat s’haurien de fer propostes concretes. Pel que fa als responsables polítics, el president del govern espanyol i el president de la Generalitat, el més desitjable hauria estat que, de mutu acord, haguessin acceptat agafar l’hàbit i el compromís de trobar-se mensualment, durant el temps que fes falta, cara a cara, i amb algunes sessions intensives de diversos dies seguits.

Evidentment, tot hauria estat més fàcil si durant la transició democràtica hagués quedat clar que no valia el cafè per a tothom, que menystenia el caràcter clarament diferencial de Catalunya. I, per descomptat, si Felipe González, quan va guanyar les eleccions el 1982, amb una clara majoria, hagués estat prou valent i clarivident per entendre la plurinacionalitat espanyola i hagués revertit la malfiança històrica cap al nostre país i hagués començat a fer una feina pedagògica a Espanya en aquest sentit. Tampoc cal ni que esmenti els reiterats intents del Partit Popular d’espanyolitzar Catalunya i ofegar-la econòmicament, deixant clar que la seva política era d’enfrontament i no de diàleg i d’acostament. No hi ha ceguesa política més gran que no haver intentat seduir la població catalana amb una bona oferta de finançament i de respecte lingüístic. La Moncloa ha estat molt mal assessorada i ha adobat el xoc de trens.

En les crisis sociopolítiques que hi ha al món, que són moltes, quan no hi ha hagut un intens diàleg, negociació, flexibilitat, comprensió, empatia i lliure expressió, i sí manca de retòrica, histrionisme, repressió i insults, no s’ha trobat cap solució, i la situació ha anat a pitjor i, per desgràcia, amb violència física. En aquests casos han imperat la por, la covardia, la demagògia, la mentida, l’amenaça i el pànic a parlar dels motius de fons. Torno al que deia abans: fa molta pena i és realment patètic comprovar la poca alçada de molts dirigents polítics -i hi incloc el rei-, que en cap moment han estat capaços d’agafar el toro per les banyes i no han pres, des del principi, la decisió de dir “parlem tant com faci falta”, fins a l’extenuació, per entendre els components del conflicte (el metaconflicte) i buscar sortides satisfactòries. També he de dir, i em dol fer-ho, que a casa nostra hi ha sectors que han preferit l’escenari de “com pitjor, millor”, amb la, crec, falsa esperança que així farem més via, encara que al darrere encara no hi tinguin com a mínim la meitat de la població.

Finalment, i atès que ja queda poc temps per al dia en què es vol fer el referèndum, lamentar-se de tot el que s’hauria pogut fer i no s’ha fet no serveix de gaire, ja que no veig cap actitud rectificadora. Ignoro el que passarà el dia 1 d’octubre, les setmanes precedents i les posteriors, però sí que puc afirmar que tots plegats passarem a la història com un dels exemples de pèssima gestió d’un conflicte que ens ha dut a una crisi brutal.