Governar sense dones

En el govern de Syriza no hi ha cap dona. Ha estat una de les notícies més comentades sobre el nou govern grec, juntament amb el pacte amb el partit nacionalista i conservador. Dues incoherències d’un partit que es presenta com a progressista i disposat a acabar amb totes aquelles polítiques que només han contribuït a augmentar la pobresa i les desigualtats. Les reaccions de les feministes que es mouen en l’òrbita del partit guanyador han estat més aviat fluixes: demanen paciència, diuen que el tema ara no toca, que hi ha altres qüestions més importants a les quals cal donar prioritat.

Al mateix temps, fa poc hem conegut el resultat d’un estudi elaborat pel CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) sobre la percepció de la violència de gènere per part dels adolescents i joves. És la continuació d’un estudi dut a terme fa un any en què la mostra entrevistada era de persones de totes les edats. El resultat és decebedor: els més joves, tant ells com elles, són més tolerants amb les actituds masclistes que les persones més grans. El 33% dels joves entenen i consideren acceptable el control que exerceixen els homes sobre les dones en qüestió d’horaris, amistats o feina remunerada. Ras i curt, els joves tenen dificultats per detectar el maltractament psicològic.

He de dir que no em sorprèn gaire. Els costums no canvien al mateix ritme que canvien les lleis. Si ha calgut introduir quotes en la representació política, una mesura en principi antiigualitària i difícil de justificar, és perquè és l’única manera de forçar a qui ha de designar càrrecs o confeccionar llistes electorals a pensar que les dones també estan preparades per fer política. Canviar les actituds requereix un esforç suplementari al de redactar una llei. “Aquí falten dones” encara és una queixa massa freqüent en situacions -congressos, tertúlies, antologies- en què hauria d’estar totalment normalitzada la paritat. Educar, socialitzar, sensibilitzar són tasques difícils d’assumir per les administracions, les escoles i les famílies quan l’ambient general segueix endarrerit perquè no ha aconseguit alliberar-se d’hàbits retrògrads.

En el darrer informe de Transparència Internacional, en què apareixen ordenats els municipis espanyols en funció de la seva capacitat de transparència, es fa notar que els municipis governats per dones acostumen a ser més transparents que els governats per homes. No es tracta de remarcar una diferència essencial entre dones i homes com si es tractés en cada cas de col·lectius homogenis. Cada dona -i cada home-és un individu singular amb característiques pròpies, ni masculines ni femenines. El que sí que es pot argumentar és que el sexe femení acumula uns trets culturals, heretats de segles de reclusió a la vida domèstica, que poden contribuir a fer que gestioni les coses d’una altra manera, donant més valor a la proximitat, a parlar sense embuts i, per què no, a la transparència informativa. Però tant se val. És més fàcil reconèixer la saba nova que poden aportar les generacions més joves que la que també pot aportar una dona.

Cada dia ens trobem amb detalls i anècdotes que fan palès que la igualtat de gènere no està aconseguida. A l’hora de fixar prioritats, la de la igualtat sempre queda aparcada esperant un moment més oportú. Així, les dones són les més castigades per l’atur i la falta de protecció social. Així, no s’acaba d’abordar mai una de les fites més necessàries per igualar homes i dones: la conciliació de la vida laboral i familiar. Si a les joves del segle XXI els falta sensibilitat per percebre el maltractament psíquic és perquè la coeducació no ha estat reeixida per molt que nens i nenes comparteixin les mateixes aules. Ni la coeducació ni la política en general han estat capaces, com s’està veient, de culminar satisfactòriament la revolució de la dona, que requereix alguna cosa més que la creació de ministeris i polítiques d’igualtat. Aristòtil deia sense escrúpols que els homes lliures es podien dedicar a la política perquè les dones, a casa, es dedicaven al que els tocava, les funcions específiques de la seva condició. Avui ningú gosaria dir-ho així, però els tics de la misogínia no estan del tot corregits. Mercè Rius ho veu clar quan afirma, en un substanciós llibre sobre misogínia i filosofia ( Contra filósofos. O ¿en qué se diferencia una mujer de un gato? ), que “la submissió de la dona per raons biològiques no dóna origen a la política: n’és el resultat”. Em temo que el cas de Syriza li dóna la raó.