ESPÈCIE PROTEGIDA

En Rafeques és perico!

Una de les constants a la vida d’un perico és la recerca d’altres pericos. Quan en trobes, l’alegria és immensa. Especialment si es tracta de persones que admiraves abans de tenir notícia de la coincidència. Tots els seguidors de l’Espanyol tenim la nostra llista de pericos il·lustres i, quan ens trobem, sovint les posem en comú per compartir descobriments. “Saps qui també ho és?” “No! Quina il·lusió!” Un dels moments que els pericos d’una certa edat recordem amb especial emoció va ser quan vam saber que Carles Canut, el Rafeques del Vostè jutja, el savi del “No es pot matar tot el que és gras”, era un dels nostres. Han passat més de trenta anys d’aquell descobriment i, des de la distància que dona el temps, s’entén la seva transcendència. En aquell brillant i intel·ligent programa de televisió, la militància perica d’un personatge central com Rafeques-Canut era l’únic element simbòlic dissonant i imprevisible. Aleshores i sempre, Carles Canut ha sigut un clar exemple del que Rubert de Ventós en diu identitat no concèntrica o no redundant.

Carles Canut era un home important del teatre català. Actor amb personalitat i versatilitat. Però, també, compromès, des de la Fundació Romea i com a director artístic del teatre, amb la gestió de projectes culturals més enllà de la interpretació.

Aquí, però, em toca recordar el seu vessant perico. L’havíem vist a La barberia en aquell cinc (polítics i culers) contra un (actor i perico). I l’havíem llegit a La Grada. Defensava l’Espanyol dels atacs externs però era molt crític amb el club. La unió imprescindible en un entorn tan desfavorable com el que tenim mai no s’ha de confondre amb la necessària discrepància raonada sobre com fem les coses. En els seus escrits es referia al Barça i al Madrid com a “Zipi i Zape”. I després de pintar un panorama que acostumava a ser negre, els acabava amb un “Endavant les atxes!” ple d’esperança i de coratge.

La seva filla Carlota és gairebé germana de la meva cosina Elena i, per tant, gairebé la meva cosina. Per ella sé que Carles Canut ha sigut conscient del bon inici de temporada del nostre Espanyol. I estic convençut que hauria gaudit dels que havien de ser els protagonistes d’aquest article abans de conèixer la trista notícia: Darder, Marc Roca i Melendo. I vull estar convençut que aquests tres nois de la casa, juntament amb els seus companys, avui sortiran al camp del Rayo amb un braçal negre en record d’aquest senyor del teatre que -tot i ser perico- era molt bona persona.