Encara Obama: dues reflexions

Enginyer i escriptorHe vist l’entrevista que, a Netflix, el senyor David Letterman va fer a l’expresident Obama. Estava a punt d’escriure que es fa impossible trobar algú a casa nostra que faci una entrevista de la categoria de les que fa Letterman. Però m’he adonat que també és utòpic trobar aquí un polític com Obama -tot i que no és el meu ídol-. El fet em confirma que la classe política d’un país va acompanyada d’un tipus de mitjans de comunicació, amb uns professionals que acostumen a estar al mateix nivell. I encara que a Catalunya, en aquest aspecte, estem una mica millor que a Espanya, la cosa no és per tirar coets. No ens hem d’enganyar.

Obama no és un tipus qualsevol, evidentment. L’entrevista no tenia per objectiu fer safareig -que és el que agrada-. Per això, probablement, la va acceptar. Tampoc s’orienta l’entrevista a la política. La conversa, en general, porta a reflexionar sobre aspectes diversos. Jo m’he quedat amb dos temes que, ara mateix, em semblen universals -vull dir que nosaltres en podríem treure profit-: quin és el rol del líder i què signifiquen avui les anomenades xarxes socials.

Quan es refereix al càrrec que va ocupar, Obama diu una cosa interessant. No es tracta tant de fer lleis, d’analitzar i articular aspectes normatius que es poden aplicar per fer coses. Ni tampoc de la política entesa com el dia a dia de negociacions amb altres grups polítics, o persones, per tal d’aconseguir el seu suport. Tot això són mitjans, eines. L’objectiu va molt més enllà i és intangible. Obama diu que quan algú arriba on ell va arribar ha de ser conscient que ha estat possible perquè ha connectat amb la gent, perquè té capacitat de comunicació i perquè, per tant, la gent et mira, t’escolta i t’observa. La principal missió, doncs, és aprofitar-ho per transmetre una manera de comportar-se i d’actuar. I aconseguir que el ciutadà, sabent que el que és a dalt és un líder, el prengui com un referent.

Els progenitors, en la nostra molt més humil mesura, podem entendre el que Obama vol dir. L’escola és important, importantíssima. Però l’estil de viure, els hàbits bàsics, només els transmeten els pares amb el seu comportament diari. Són observats i, voluntàriament o involuntàriament, emulats. ¿El fet arriba a cobrir el 100% del comportament dels fills? No, gràcies a Déu. No m’estendré, però és evident que a la nostra classe política tot això li importa poc, si no gens.

La segona idea aportada per Obama fa referència a la informació i a les xarxes socials. Ell parla amb autoritat, ja que va ser un dels primers que les van utilitzar amb propòsits electorals. Però diu que, contràriament al que es preveia, aquestes xarxes no sembla que serveixin per a la diversificació de les idees, per estar més “connectats” amb la resta de món i, en conseqüència, adquirir noves perspectives. Més aviat al contrari. S’està permanentment connectat amb els que pensen com tu, de manera que l’ambient ideològicament reclòs no afavoreix el que, aparentment, és un avantatge: una xarxa amb possibilitats de connectar-se amb diverses maneres de pensar, amb tothom.

A mi, ho he comentat aquí altres vegades, les xarxes socials existents tal com són utilitzades avui em mereixen un evident rebuig. Les possibilitats són enormes. Però hem caigut en el que jo anomeno e-saf@reig. Sempre es connecten els mateixos entre si per llançar-se missatges d’una banalitat, sovint d’una estupidesa, lamentable. Això sí, abillats de pretensions intel·lectuals, de pensaments profunds. I, ja em perdonaran la cruesa, l’intel·lecte que circula habitualment per aquestes xarxes és penós. No entro, a més a més, a analitzar l’infantil i maleducat vici d’estar mirant permanentment el mòbil en lloc de fer la feina que toca, com ara mirar a la cara l’interlocutor. L’intercanvi permanent de missatgets ocupa massa temps i el dia té només 24 hores. Diria que les xarxes actuals són profundament anticulturals. Sense anar més lluny, al llibre tradicional no l’està matant el llibre electrònic, com molts es pensaven que passaria, sinó la permanent atenció a les xarxes socials i a la lectura d’uns mitjans de comunicació gratuïts, de baixa estofa, que ajuden a contaminar.

Bé, una entrevista és polièdrica i cadascú hi veu les coses que li semblen més rellevants. En aquesta, el president Obama i el senyor Letterman arriben al moll de l’os, almenys del meu, en un mà a mà envejable. Sense banalitats ni postures fàcils. Fins i tot el president Obama, en l’enregistrament de fora plató, acabada l’entrevista, diu a Letterman: “Marxem pel passadís, que ens filmin caminant junts d’esquena per a una d’aquelles imatges que tan agraden”. Magistral!