Alemanya, el lideratge tranquil
BerlínSusana Ceron Baumann és filla d’un dels 14 milions d’immigrants convidats a treballar a l’Alemanya de la postguerra, als anys 50 i 60, els gastarbeiter. “Si no hagués sigut per ells, Alemanya no seria econòmicament on és ara, però la majoria de la gent no n’és conscient”, afirma aquesta alemanya, que treballa per a un operador turístic sostenible a Berlín. Ceron Baumann, de 45 anys, diu que, tot i ser filla d’immigrant, va tenir sort “de ser rossa amb ulls blaus i de tenir pare espanyol, perquè als alemanys els agrada Espanya amb tots els seus clixés”. Explica que des de petita vivia el racisme cap a altres fills d’immigrants “més foscos”.
Entre l’est i l’oest d’Alemanya es mantenen les diferències econòmiques i estructurals 30 anys després de la reunificació: l’atur és dos punts superior a l’est. A nivell d’identitat, la consciència d’est i d’oest s’ha anat perdent entre les generacions més joves. “Vaig créixer al Berlín oest i per a mi la frontera sempre hi era”, explica Christiane Tillmann, dissenyadora gràfica, ara a Munic. “La frontera es manté econòmicament i a nivell de desenvolupament entre les dues antigues Alemanyes, però només perviu al cap de la gent més gran, que pensen en els Estats Units com a protecció i en Rússia com a amenaça, si eren de l’oest”.
Nascut i crescut a l’est, a Turíngia, Silvio Meyer, que treballa de banquer a Berlín, admet que, amb la crisi generada per la pandèmia del covid-19, les diferències entre rics i pobres han crescut a Alemanya, però alhora assenyala que “la percepció de pobresa és relativa en un dels països estadísticament més rics”. “Parlem potser en termes materials i per la mania de comparar-se amb el veí”, conclou.
Però, certament, el coronavirus ha sacsejat Alemanya molt més i tot que la greu crisi financera del 2008. I això es deu sobretot als seus efectes en el comerç internacional, ja que el motiu principal dels bons números macroeconòmics alemanys són les exportacions, que baten rècords des de fa anys i es critiquen a Europa i a nivell internacional. “La UE considera sostenible que el superàvit en la balança comercial sigui com a molt del 6% del producte interior brut (PIB)”, subratlla l’economista de l’Institut d’Investigació Econòmica Ifo a Munic, Christian Grimme. El 2019 el d’Alemanya representava el 7,6%. Caldrà veure com es reflecteix en les estadístiques del 2020 “l’efecte corona”, com en diuen a Alemanya. Però ara per ara ja se sap que al mes d’abril les exportacions van caure un 31,1% respecte a l’any anterior, la davallada més gran dels últims 70 anys. A més, el PIB ha caigut un 10,1% entre abril i juny, el retrocés més gran des des del 1970.
Ceron Baumann critica que en el pla de rescat per la crisi del covid el govern d’Angela Merkel s’hagi centrat en salvar grans empreses com Lufthansa o TUI, en lloc de salvar la mitjana empresa. Els efectes de la crisi podrien, a més, exacerbar algunes conseqüències recents de les desigualtats socials alemanyes.
L’amenaça de la ultradreta
El partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD), creat el 2013, té representació a tots els Parlaments regionals i al Bundestag i és sobretot fort a l’est, on sovint obtenen el vot protesta perquè hi preval el sentiment d’haver quedat com a perdedors en la reunificació alemanya.
“El govern no té un pla a llarg termini per ocupar-se de veritat dels socialment més febles, cosa que fa que moltes persones deixin de sentir-se representades i es converteixin en votants potencials del partit AfD”, opina Michael Schmidt, restaurador d’obres antigues a Munic. Henrik Mätze, emprenedor en l’àmbit de l’ensenyament, ve de Bautzen, a la regió de Saxònia, un dels principals focus neonazis alemanys: “Jo puc parlar de l’est del país, que és on he crescut. Quan vaig fer la mili vaig entrar en contacte amb gent diversa que no era dels meus cercles i tots tenien en comú la manca d’empatia, trets autoritaris i el rebuig als estrangers. Aquest fons ha quedat amb els anys i s’ha normalitzat”.
Mätze tem sobretot les estructures d’extrema dreta dins del cos policial. Els últims mesos el govern de Merkel ha perseguit estructures de dretes dins dels cossos d’elit de l’exèrcit alemany que havien començat a armar-se.
La crisi del coronavirus també ha posat al descobert la precarietat laboral d’alguns sectors, com el de l’atenció a persones de tercera edat o la indústria càrnica. De fet, malgrat que no ho sembli, Alemanya està en la posició número set de països de la UE que paguen sous precaris. Davant hi ha els països bàltics, Romania, Polònia i Xipre. Espanya ocupa la posició 19 i Grècia no figura a l’estadística per falta de dades.
La tardor de l’any passat una enquesta que publicava el setmanari Der Spiegel recollia que el 80% dels alemanys no temen per la seva feina, i un 56,3% afegien: “Per res del món”. Aquesta primera meitat d’any l’atur alemany no ha repuntat gaire (per ara està al 5,6%), en part per les mesures que ha introduït el govern de coalició conservador-socialdemòcrata (CDU-SPD), com la de subvencionar el 67% de la part del sou que el treballador assalariat no percep degut a reducció d’hores pel covid-19.
Ajudes socials
Segons l’Agència de Treball alemanya, uns 10 milions de ciutadans reben avui aquesta ajuda -7 milions més que durant la crisi del 2009-, un 80% de les sol·licituds venen d’empreses amb fins a 99 empleats i un 1% d’empreses amb més de 250. Els sectors més tocats han sigut el gastronòmic, la metal·lúrgia, l’electrònica, l’acer, els concessionaris i els tallers de cotxes i les empreses de treball temporal. L’atur supera el 10% a la regió federal de Berlín i també a Bremen, al nord-oest. A Baviera, al sud-est, es manté per sota del 4%.
L’empresari originari de Stuttgart, a la rica Baden-Württemberg, Max Franke coincideix amb Meyer que Alemanya falla en la digitalització, una de les bases per poder convertir-se en líder de polítiques ecològiques: “La política, l’economia i l’administració han fracassat a l’hora d’abordar la digitalització si comparem Alemanya a nivell global”. A l’est, a la regió de Brandenburg, Tesla està construint la fàbrica més gran d’Europa, que obrirà en principi el 2021.
Alemanya és el principal contribuent net de la Unió Europea (UE) i el 2019 va ser per quart any consecutiu el país amb el saldo positiu de la balança comercial més gran del món... fins que va arribar el coronavirus amb les seves conseqüències socials i econòmiques. Caldrà veure si polítiques també. El setembre del 2021 tindran lloc les pròximes eleccions parlamentàries. Merkel ja ha anunciat que no es torna a presentar.
Mentrestant, però, aquest juliol Alemanya ha assumit la presidència rotatòria de la Unió Europea. “La presidència de la UE ha passat a tenir un rol de gestió de serveis”, apunta el politòleg Nicolai von Ordanza, de l’institut d’investigació SWP a Berlín, “i el que marca la gestió no és tant el país que hi ha al darrere, en aquest cas Alemanya, com el líder, en aquest cas Merkel, una persona que sempre busca compromisos i moderar”. Merkel va néixer a Hamburg, però va créixer a l’est del país durant l’Alemanya dividida. L’Alemanya de Merkel fa anys que no “s’alinea amb cap dels grups dins de la UE, malgrat que podria estar en el dels quatre estats rics i estalviadors, però prefereix fer de país pont, especialment amb els de l’est d’Europa”, afegeix Ordanza.