24/07/2020

Mossegar la cua del peix del cost escolar

4 min
JALAL MORCHIDI / EFE

Els rebrots i la crisi que estem vivint no ens han donat marge per recuperar-nos després dels confinaments. També aquest juliol està sent molt difícil per als equips directius dels centres escolars. Treballen contra rellotge per tancar el seu pla d’obertura de centres per a un nou curs, en circumstàncies adverses i sabent que ens espera una tardor difícil. No és perquè sí que la 55a Escola d’Estiu de Rosa Sensat ha acabat fent una crida al compromís dels mestres en temps d’incertesa. La primera lliçó que hauríem d’aprendre de la crisi del covid-19 és que necessitem que un servei tan essencial com és l'educació estigui preparat per a plans de contingència, amb instruccions i procediments alternatius que permetin actuar de manera més ràpida i eficient davant d’una crisi.

Ara sabem del cert que l’emergència educativa ja era aquí abans que ens confinéssim. Ho podem afirmar després de la recent presentació de l’estudi del Síndic de Greuges al Parlament en el marc del Pacte Contra la Segregació. Per primer cop sabem de la mà d’un estudi seriós amb xifres reals que el conjunt del servei educatiu a Catalunya està infrafinançat. Amb l’informe L'estimació del cost de la plaça escolar a Catalunya, el Síndic ha fet una de les contribucions més importants dels darrers anys al sistema educatiu català, i per a alguns ha obert la capsa de Pandora. Perquè s’hi revelen els elevats nivells de despesa privada de les famílies, tant en el sector públic com especialment en el sector concertat, i s’hi evidencia que el principi de gratuïtat de l’ensenyament no es compleix en la realitat. Les xifres són flagrants: “Uns 1.867,9 milions d’euros no finançats amb fons públics (580,3 milions d’euros en el sector públic i 1.286,7 milions d’euros en el sector concertat) que corresponen a una mitjana de 1.857,2 euros per alumne/any (855,8 euros en el sector públic i 3.931,5 euros en el sector concertat)”.

El finançament públic de la plaça escolar és més elevat en el sector públic que en el sector concertat, fonamentalment a causa del cost diferenciat de la dotació de plantilles. L’escola pública finança a través de les quotes de les AMPA el material escolar, les colònies, les activitats extraescolars i els extres d’un projecte educatiu. En el cas de la concertada tampoc no s’arriben a finançar amb diner públic les 25 hores obligatòries de docència. Es destaca, tanmateix, que l’escola pública presenta una corresponsabilitat més gran en l’escolarització de l’alumnat socialment desfavorit, i que per tant requereix més finançament públic. Llegeixo al Diari de l’Educació que l’informe dona arguments per als que volen seguir pensant que la concertada és insolidària, però també per a aquells que consideren que l’escola concertada està segregada no per voluntat pròpia, ja que si vol existir està obligada a comptar amb les aportacions de les famílies. Em pregunto si no es tracta d’un peix que es mossega la cua: la barrera econòmica impedeix a l’escola concertada, quan té una vocació de servei públic, d’exercir al cent per cent amb la corresponsabilitat social acollint les famílies que no poden pagar. D’altra banda, l’informe torna a insistir-hi: la composició social dels centres és força desigual, no només entre centres públics i concertats, sinó també entre centres públics, i també entre els concertats.

La despesa privada de les famílies està adreçada a compensar l’infrafinançament. Ara bé, en alguns centres, i especialment en la concertada, també es finança amb els diners de les famílies els increments de la qualitat i de diferenciació de l’oferta educativa, que no necessàriament haurien de ser sufragats amb diner públic. Tot plegat ens duu a la conclusió que per fer realitat el dret a una educació gratuïta i de qualitat, tant l’administració com l’escola pública i la concertada tenen encara molts deures a fer. La millora de finançament dels centres no és suficient, calen instruments i mesures per combatre de valent els desequilibris existents. S’han fet propostes concretes de finançament i de millora a través de recuperar els contractes programa, deixant clar que qualsevol inversió econòmica s’ha de fer amb l’objectiu de combatre la segregació escolar com a primer factor de desigualtat estructural del nostre sistema educatiu.

Si les mesures que s’anuncien van orientades de forma lògica i justa pel criteri de més complexitat dels centres, caldria explicar com es farà de forma progressiva el reequilibri escolar i la redistribució de recursos i de l’alumnat per anar fent del servei educatiu una mateixa xarxa que asseguri la qualitat i l’equitat. Si no, ens seguirem mossegant la cua del peix. La concertada té el deure de millorar la disparitat interna millorant la redistribució de recursos. També hauria de corresponsabilitzar-se més en termes globals de l’alumnat i les famílies més vulnerables. Ara bé, es fa difícil en la situació de supervivència econòmica en què es troba. Si ofeguem la concertada, el perill és que el país es polaritzi amb l’augment d’una oferta privada i elitista, amb valors i actors molt diferents. I el perill real de mercantilització de l’educació. El compromís de la societat civil catalana que representa tot un sector de l’escola concertada és necessari. Sense la seva implicació no seríem el país que som i ens abocaríem a un país més desigual. Si la lluita contra la segregació és un objectiu de país, només es pot fer comptant també amb les escoles concertades. Enmig de l’emergència educativa, aquest informe posa sobre la taula un tema urgent per al debat i l’acció política. El que cal ara és la valentia de prioritzar-lo i la corresponsabilitat de tots per fer del dret universal a una educació gratuïta un dret real.

stats