Aquesta por que dóna i pren poder

La por, i com l'afrontem, ha marcat sempre el nostre destí. Els poders polítics i religiosos han sobreviscut i crescut gestionant-la, administrant-la. I les revolucions sempre han arribat quan la gent tenia poc a perdre. De fet, ser conservador, que ho considerem una ideologia, té bastant a veure amb la quantitat de coses que tinguis a conservar. Després hi haurà la voluntat -o no- de fer-ho, però primer hi ha d'haver l'objecte a ser conservat. La imatge de l'11-S, aquella del terror global, partia d'un terror individual: els que saltaven absurdament per la finestra d'un gratacel fugint del foc simbolitzaven que sempre acabes triant l'opció més segura, encara que costi d'entendre. Per això el fenomen -convertit en mediàtic i a casa nostra fins i tot filològic- de l'escrache o l'escratx o l'escarni s'entén com una acció per esporuguir certs poders. Fa mesos que una de les consignes d'esquerra és "que la por canviï de bàndol". Al marge del debat de legitimitats (¿algú té dret a espantar?), es pot descriure com l'intent de traspassar la por entesa com una energia que no es crea ni es destrueix, i transforma el que la controla en poderós. És evident que la crisi ha imposat la por com a mètode. S'actua dolorosament però sempre pel bé dels ciutadans, per prevenir apocalipsis pitjors. El drama és quan se n'abusa; la por és permanent i el que avui t'ha promès que s'endurà el llop torna demà a protegir-te d'una bèstia més grossa reclamant més sacrificis. L'ús i abús de la por té un efecte bumerang lògic, i la batalla per decidir qui en fa més pot ser terrorífica.