Un calendari enverinat

ELECCIONS. El Govern és un mort que camina. Quan dic que camina vull dir que s’ha arremangat per gestionar la lluita contra la pandèmia; però l’horitzó estratègic s’ha perdut, la cadena de comandament s’ha trencat i els dos partits que formen el consell de govern no amaguen la seva hostilitat. La fractura no es pot dissimular perquè el president Torra la va explicitar ja fa mesos. Curiosament, allò que histeritza les bases respectives -el compromís independentista- no està sobre la taula. Ni JxCat ni ERC pensen en fer salts al buit, encara que els primers mantinguin certa propensió a l’estirabot retòric. L’última batussa és sobre la taula de diàleg amb el govern espanyol. Si la taula es reuneix al juliol, Pedro Sánchez es trobarà al davant uns negociadors enfrontats entre ells. Mala cosa. Sánchez ja és prou bon prestidigitador perquè a sobre l’hi posin fàcil. Quim Torra acaba de posar en qüestió que la negociació es reprengui. Però si no hi ha diàleg, ni unilateralitat, quina serà l’oferta electoral de JxCat?

PEIXOS. Però a ERC hi ha preocupació. Les enquestes no clarifiquen el panorama. La seva aposta per eixamplar la pròpia base electoral -amb vots procedents dels comuns i del PSC- no és suficient per compensar una possible hemorràgia del vot fronterer amb JxCat i la CUP. Mentre Gabriel Rufián suplica acords al govern per frenar la dreta, Pere Aragonès proclama: “El PSOE ens tindrà al davant, no al costat”. Aquest discurs dual pot sumar, però també pot dispersar. Si hi hagués eleccions ara, Esquerra no tindria gaires peixos al cove per ensenyar. No ha aconseguit evitar les aliances tàctiques del PSOE (i Podem!) amb Ciutadans, no ha aconseguit avantatges diferenciats per a Catalunya, i està per veure si aconseguirà que la taula de diàleg doni algun fruit. Mediàticament, això pesa més que els èxits domèstics -l’acord de pressupostos amb els comuns, la bona percepció de la gestió de la consellera Vergés-. A la tardor, en canvi, si les relacions amb el PSOE milloren, Aragonès pot ser l’home de l’aixeta, el que gestiona la recuperació a través de les conselleries que controla el seu partit. Ben mirat, potser ERC no hauria de tenir tanta pressa perquè es convoquessin eleccions.

ACORD. I JxCat també necessita temps. Temps per donar perfil presidencial al seu candidat o candidata, sigui Puigneró o un altre. Temps per decidir quin és el paper de Carles Puigdemont. Temps per constatar (o provocar, si cal) el fracàs del diàleg amb Madrid i atribuir-lo a la ingenuïtat o la falta de combativitat d’ERC. Temps, en resum, perquè les enquestes donin un tomb i poder aspirar a mantenir la presidència de la Generalitat, que és a les seves mans des de fa una dècada, quan Artur Mas era candidat de CiU (una notable proesa).

Tot això és purament especulatiu perquè les percepcions, en aquest país, canvien amb una facilitat esparveradora. Però si els uns i els altres fossin capaços de pactar un calendari, seria un gran bé per al país. Fins i tot els antics duelistes de novel·la romàntica pactaven les armes, el lloc, el dia i les regles. Aquesta setmana s’ha constituït una comissió d’experts, avalada per tot el Govern, per definir com ha de ser la nova normalitat. Sigui el que sigui el que s’hi decideixi, s’haurà de pagar. Per tant, Torra i Aragonès haurien d’arribar a un acord sobre la data límit de la legislatura, i si no hi ha d’haver eleccions enguany, haurien de parlar també de com pensen aprovar el pressupost del 2021, i de quants diners poden aspirar a rebre d’Espanya i de la UE. Aquesta responsabilitat és el mínim que cal exigir-los. A tots.