No pensis en aquell 'sí'. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui l’ARA publica una exclusiva que està marcant l’actualitat política del dia, la darrera oferta coneguda, fins ara, de Junts pel Sí a la CUP: un consell de presidència. La creació d’un govern col·legiat en què Mas mantindria el càrrec formal però el compartiria amb tres copresidents. Amb aquesta fórmula, el Parlament hauria d’investir Artur Mas com a president, però Oriol Junqueras, Neus Munté i Raül Romeva serien presidents de cadascuna de les àrees de govern que tinguessin encarregades. Aquest consell de la presidència seria el nucli de l’executiu, i segons el que explica Roger Tugas, que és qui firma la informació, el consell executiu, amb tots els consellers, podria passar a reunir-se cada dues setmanes.

A simple vista això s’assembla bastant a aquella primera idea, aquell primer concepte expressat per la CUP just després del 9-N de presidència coral. És una nova oferta de Junts pel Sí, que ja sembla proposada, sobretot a aquestes altures del calendari, perquè la CUP l’accepti i investeixi Mas sota aquesta fórmula i no haguem de repetir eleccions al març.

Quan dic a aquestes altures del calendari vull dir que demà farà dos mesos del 27-S i continuem sense president ni govern. A sobre, la setmana que ve comença la campanya electoral de les espanyoles, en què els actors de les catalanes juguen en posicions diferents: Convergència i Esquerra no van juntes aquest cop i la CUP no s’hi presenta. I no és el mateix fer una campanya amb acord que sense acord, això, sense perdre de vista que, com va dir ahir Artur Mas Mònica Terribas, “l’autonomia, tal com l’havíem conegut, ja no existeix”.

Tota aquesta incertesa, més l’escanyament econòmic del govern espanyol, passa factura. Estic segur que dins de Convergència hi ha sectors, els que van veure amb disgust la firma de la declaració de ruptura del 9-N, que deuen considerar que aquesta dilució de Mas en un consell és una concessió excessiva.

Per a la CUP, la situació és igualment difícil. Si acaba investint Mas, no està clar que no es deixi algun grup pel camí. Fins ara, les assembles que ha anat fent la CUP han constatat falta de consens sobre la investidura, segons la informació que firma avui Laia Vicens. Aquest diumenge la CUP celebrarà una jornada de debat nacional i serà, pel cap baix, intensa.

En aquest punt, el diputat Benet Salellas ahir demanava, en el decurs d’una entrevista al portal Ariet, el suport "explícit" de l'esquerra que no vol que s'investeixi Artur Mas com a president. "Ara mateix estem sols i pressionats", diu Salellas, que en l'entrevista planteja la possibilitat que un cop passin les eleccions espanyoles pugui ser més fàcil fer un acord amb Catalunya Sí que es Pot per investir un altre candidat de JxSí, i lamenta també l'actuació fins ara dels diputats d'ERC.

És clar el que li passa a la CUP: com més protagonisme i més força tens, més pressions reps. Tanta pressió els és nova i els fa tensionar internament. És nova per a la CUP, en política és més vella que l’anar a peu. Li passa a tothom que s’enfronta al contrast entre les necessitats de la realitat i la ideologia. Els comunistes catalans es van trencar entre prosoviètics i eurocomunistes. El PSOE va demanar el ‘sí’ a l’OTAN, Esquerra va fer president José Montilla i ara ha anat junta amb Convergència a unes eleccions. I és que la política és, també, la capacitat de pactar. D’entendre per què el que un hauria jurat que no faria mai, ho acaba fent. Sense anar més lluny, és que li passa a Convergència, que està negociant amb l’esquerra anticapitalista. ¿Per què ara la CUP nota aquesta pressió i aquesta angoixa, i aquesta possibilitat de fractura o d’esquerda? Perquè en circumstàncies normals a ningú li hauria passat pel cap negociar la investidura de Mas amb la CUP. Però aquestes no són circumstàncies normals. No van ser unes eleccions normals. Es van presentar com un plebiscit. Fins al 27-S, la immensa majoria dels votants de Junts pel Sí i la CUP van votar ‘sí’, sobretot, ‘sí’. La nit de les eleccions va sumar. La premsa internacional va sumar: majoria absoluta. Per la independència. Quan has viscut unes eleccions com un plebiscit, després se’t fa molt difícil acceptar que et diguin “ara no pensis en aquell ‘sí’”. Entre altres coses perquè anul·lada l’autonomia ‘de facto’, tot el que té el procés és la gent representada per 72 diputats. Algú podrà dir, sí, però la CUP ja va dir que no investiria Mas. D’acord. Però en privat reconeixen que esperaven que els seus vots no haguessin de ser decisius. I cal decidir.

Entenc la sensació de ‘pressing’. Però aquí tothom porta el seu ‘pressing’, sobretot el país, que no té ni president, ni govern ni un euro per governar-se.