El debat a 4 d’ahir a la nit estava programat tard, a les 10, va començar impuntal, a les 10 tocades, i va acabar a quarts d’una, en una demostració que en matèria de respecte a l’audiència i en racionalització d’horaris tot és susceptible d’empitjorar. Si hi sumem una realització pobra, un so pobre i una moderació multitudinària i sobredimensionada, ja es veu que això que en diuen Academia de la Televisión no aconsegueix fer honor al seu nom. En aquestes circumstàncies, l’única cosa que pot salvar el programa és la qualitat del debat. I no.
Si es tracta de contestar la pregunta (qui va guanyar i qui va perdre?), ningú no va guanyar, però segur que Rajoy no va perdre. Com ho va fer? Com sempre. Amb frases com aquestes (són textuals): “Oiga, gobernar no es fácil”, “aquí no se viene a hacer prácticas”, “las cosas no están bien, pero estan mejor”. Tampoc no va perdre Iglesias, que és el més capaç de parlar de manera que a) la gent l’entengui, i b) sembla que tingui idees pròpies i no un argumentari. Iglesias, veterà de la platocràcia, sap crear moments televisius, com aquell xiuxiueig a Sánchez: “Que el adversario es Rajoy, Pedro”. Pedro, Pedro Sánchez, va voler jugar a guanyador, i per això va repartir a Rajoy i a Iglesias, pero el problema és que tothom sap que no guanyarà, que, si com diu, no vol pactar amb Rajoy, ho haurà de fer amb Iglesias, cosa que el seu partit no vol, de manera que amb Sánchez tot sona voluntariós però ple d’asteriscs i clàusules i notes a peu de pàgina. I Rivera va ser la màquina habitual de parlar de pressa per transmetre convicció fins a convertir cada intervenció en una màquina de llençar missatges curts i plantofades a Rajoy i a Iglesias com per vendre centralitat.
I Catalunya? D’entrada diguem que els dos catalans que van triomfar més van ser dos absents, Ada Colau i Jordi Évole. A Évole el van estar citant per declaracions fetes a ‘Salvados’ pels uns i pels altres, i Colau... és molt interessant el que passa. El sí/sí de Colau del 9-N va ser oportunament refregat per Sánchez a la cara d’Iglesias, que, al seu torn, va refregar a la cara de Sánchez el pacte de Colau amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Però notin com tot i els evidents problemes de governació de Barcelona que té Colau, la seva figura continua ocupant una categoria icònica, com de líder que ja és però que acabarà sent un símbol que polaritza, ideal per atacar o defensar una idea.
Però, dèiem, i Catalunya? Se’n va parlar a tres quarts de dotze, breument. Un interès descriptible. Però atenció: quan li van preguntar a Iglesias si el referèndum a Catalunya era una línia vermella per pactar un govern va dir: “En una negociació de govern mai no hi ha línies vermelles. Mai”. Compte, que el referèndum per a Catalunya ja no és una línia vermella per Podem. Això és el contrari del que va dir després de les eleccions del desembre, quan va proclamar que el referèndum era condició per pactar govern. Aquesta afirmació d’ahir d’Iglesias és un problema per a En Comú Podem, que continua afirmant a la seva propaganda electoral que “el referèndum és la millor solució i que s’ha compromès a defensar-lo”. Doncs per Iglesias ja no és una condició. Si hi afegeixen que Podem tampoc no defensa el corredor mediterrani, a En Comú Podem se li ha obert una contradicció amb els socis espanyols.
Tot això el dia que Piqué va donar la victòria a Espanya. (Piqué i Iniesta, que continua jugant com els àngels.) Mentre Iglesias renunciava a las “líneas rojas”, Piqué donava la victòria a la “roja”. Una vella i coneguda història.
