Podria ser considerat un acte imperdonable de mala educació, però en moltes ocasions sembla l'opció més assenyada i menys conflictiva. Marxar a la francesa és una locució amb què s'explica que algú abandona un lloc sense acomiadar-se. L'origen de l'expressió ens remunta a un parell de teories del segle XVII. Pel que sembla, a l'època de les perruques i cares emblanquinades, interrompre una conversa estava molt mal considerat. Així doncs, abans d'exposar-se a perdre la connexió del cap amb la resta del tronc, resultava molt millor fer mutis i cap a casa. L'altra versió correspon al costum masculí de marxar de casa -pel motiu que fos, però habitualment libidinós- i tornar-hi passat un temps. En aquest cas, el gamarús de torn no creia necessari acomiadar-se per estalviar-se esbroncades i explicacions.
No podem treure la raó als francesos de fa quatre-cents anys. Ben sovint, si no marxem d'un lloc és per la recança d'acomiadar-nos i entrar en una espiral incòmoda d'explicacions. "Bé, nosaltres marxem...", "Oh! Tan aviat? Tot just comença la festa!" "Sí, demà ens llevem d'hora per anar a veure el meu germà" "El dentista? Digueu-li que l'aniré a veure" "No, l'assassí en sèrie. Li diem alguna cosa?" "Que estic mort". Vet aquí un diàleg quotidià que demostra que acomiadar-se és incòmode, i més encara si s'han de donar explicacions.
Ben mirat, val la pena seguir l'estela dels francesos a l'hora de marxar dels llocs. Ells han estat pioners en aspectes transcendentals de l'evolució humana: distribuint cinema eròtic, implantant el tren de gran velocitat o gratinant biquinis per convertir-los en croque-monsieurs . Ara en podem prendre exemple quan vulguem concloure la nostra presència en un lloc físic o figurat. Fem-ho a la francesa, sense comiats ni justificacions. Quan hagi arribat el moment, marxem i punt.
