La inviolabilitat del rei i el dret internacional

El Tribunal Constitucional, en una sentència del 17 de juliol del 2017, va anul·lar els apartats de la resolució 92/XII del Parlament de “priorització de l’agenda social i recuperació de la convivència”, en què es rebutjava i condemnava la intervenció del rei en el conflicte català i la seva justificació de la violència exercida pels cossos policials l'1 d'octubre del 2017.

El tribunal ha fonamentat la seva decisió en l'especial posició constitucional del rei, com a cap d’estat, que es caracteritza, entre altres coses, per la seva inviolabilitat i la no subjecció a responsabilitat. Aquest alt tribunal entén per inviolabilitat ”una especial protecció jurídica, relacionada amb la persona i no amb les funcions que el titular de la Corona ostenta”. Aquesta especial protecció jurídica preserva el rei davant de qualsevol ingerència o control dels seus actes, tant pel que fa als desenvolupats en l’exercici de les seves funcions constitucionals com pel que fa als realitzats en l'àmbit privat. La inviolabilitat s'estendria no només als actes exercits durant el seu mandat sinó també a aquells realitzats un cop acabat aquest mandat. A la inviolabilitat s'hi afegeix la no subjecció a responsabilitat, en el sentit que el rei no pot patir la imposició de sancions per un acte per al qual, en un altre cas, l'ordenament sí que ho imposaria. Vinculat amb aquesta última prerrogativa s'ha d'entendre el fet que els actes del rei han de ser referendats pel president del govern i, en el seu cas, pels ministres competents. D'aquesta manera, dels actes del rei en són responsables les persones que els referendin. Aquestes prerrogatives del cap d’estat estan establertes en la Constitució espanyola, en concret en els articles 56.3 i 64.

Diferents jutjats de primera instància de Madrid van declarar inadmissibles, els anys 2012 i 2013, les demandes per paternitat presentades en relació al rei emèrit Joan Carles I, amb el fonament de la seva inviolabilitat i la no subjecció a responsabilitat.

L’evolució del dret internacional contemporani ha comportat que s'hagin establert unes excepcions al tradicional principi d'immunitat absoluta dels caps d'estat, en especial respecte al desenvolupament del dret internacional relatiu als drets humans, al dret penal internacional, així com a l'establiment de tribunals penals internacionals. Així, per exemple, els estatuts del Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia, del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda o, des d'una perspectiva general, del Tribunal Penal Internacional estableixen que els caps d'estat no estan exempts de responsabilitat penal. L'article 27 de l'estatut del Tribunal Penal Internacional, ratificat per l'estat espanyol, estableix que les immunitats i normes sobre procediments especials que comporti el càrrec oficial d'una persona, de conformitat amb el dret intern o amb el dret internacional, no seran obstacle perquè el tribunal exerceixi la seva competència. Per tant, pel que fa als delictes que són competència del Tribunal Penal Internacional, com són els de lesa humanitat, genocidi i els crims de guerra i d'agressió, els caps d'estat no gaudeixen de la prerrogativa de la immunitat.

Des d'una perspectiva més àmplia, les convencions sobre relacions diplomàtiques del 18 d'abril del 1961, i sobre relacions consulars del 24 d'abril del 1963 o sobre missions especials del 16 de desembre del 1969, totes elles ratificades per l'estat espanyol i en vigor, reconeixen unes prerrogatives, en forma d’immunitats i privilegis, a persones internacionalment protegides, i ho fan amb la finalitat de garantir el desenvolupament eficaç de les seves funcions. Aquests privilegis i immunitats, doncs, no s'atribueixen en benefici d'una persona sinó amb un fonament únicament funcional. Aquest fonament funcional es podria interpretar que s’estén també als caps d'estat.

Algunes jurisdiccions nacionals han desestimat el principi d’immunitat absoluta dels caps d'estat en compliment de les noves tendències del dret internacional. Així, a títol d'exemple cal esmentar la sentència del 23 de març del 1999 de la Cambra dels Lords britànica en el cas del general Augusto Pinochet, o la sentència de l'11 de juliol del 2017 del Tribunal Suprem de Xile en el cas d’Alberto Fujimori.

La concepció il·limitada i amb un fonament personal de la inviolabilitat, tal com ha estat interpretada pel Tribunal Constitucional i altres tribunals de l'estat espanyol, no s'adequa a les normes de dret internacional públic, en especial les relatives al dret penal internacional.