26/09/2020

Nacions Dividides

3 min

Fa 75 anys, durant la conferència celebrada a San Francisco per definir els estatuts de l’Organització de les Nacions Unides, el president nord-americà Harry Truman va elogiar els 50 països fundadors de l’organització per haver deixat de banda les seves diferències “en una unitat de determinació indestructible: trobar una manera de posar fi a les guerres”. Les morts no van parar (Corea, Algèria, el Vietnam, el Sinaí, Ifni, Guatemala, Eritrea, Angola, Nigèria, Cambodja, el Líban, l’Afganistan, l’Iran-Iraq... la llista abasta un centenar de conflictes des de 1950) però sí que es van contenir les guerres mundials que havien dessagnat el planeta i es va aconseguir crear un nou ordre, avui esclau de les seves contradiccions.

El desenvolupament, l’educació, la igualtat i els drets humans no són la prioritat dels seus membres però sí del col·lectiu. Malgrat el sistema i malgrat nosaltres, la vida millorava a bona part del món fins que va arribar la pandèmia. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) estima que el món està a punt d’experimentar un descens en desenvolupament humà per primer cop des que s’elaboren els seus informes anuals -des del 1990-, a causa d’un triple cop mortal en salut, ingressos i educació a conseqüència del covid-19. Al gairebé milió de morts i el col·lapse generalitzat dels sistemes sanitaris s’hi suma la crisi econòmica que comença a instal·lar-se a les nostres vides i l’impacte que tindrà la desescolarització obligada, estimada en un 60% dels nens a nivell mundial si s’hi inclouen aquells que no disposen d’ordinador a casa, segons el PNUD. Crèiem que de la pandèmia en sortiríem més solidaris, units i millors, però la bretxa entre rics i pobres és cada vegada més gran.

Diu António Guterres que si els països gestionen el canvi climàtic igual que el covid-19, es tem el pitjor. La pandèmia és una calamitat immediata, no una amenaça, per la qual cosa resulta improbable que els seus auguris no resultin modestos i, a més, que no caiguin en sac foradat. Els països que decideixen el futur del món semblen més concentrats en les seves petites picabaralles i el seu propi benefici que en el bé comú. Com li passa a la Unió Europea, la imatge de l’ONU -amb 193 membres i un paper internacional innegable i imprescindible-és deformada per dues forces contràries: el multilateralisme que dona sentit a la seva existència, basat en la col·laboració i el compromís, i l’unilateralisme i el nacionalisme cada vegada més exacerbats dels seus membres, seduïts per discursos populistes de superioritat i posseïts per una necessitat imperiosa de protegir-se davant la resta. No és un problema petit: l’ONU està sent soscavada per Donald Trump, el dirigent del país que va ser el principal promotor i patrocinador de l’organització, no només per la retirada de finançament a una institució que alimenta, protegeix i vetlla per milions de persones, sinó també pel desdeny que mostra el nord-americà cap a l’ordre mundial que ens ha protegit fins ara i cap als mateixos fonaments de la democràcia. La seva arrogant negligència, sorprenentment tolerada per un món resignat, qüestiona el futur de la institució i l’ statu quo que regeix el món tant com ho fan l’ascens de la dictadura xinesa i de l’autocràcia russa com a alternatives legítimes a la democràcia.

Què ha canviat en aquests 75 anys? ¿Com és que hem passat de pensar en la pau mundial a promoure la divisió i promoure nous conflictes? Hem canviat nosaltres. Els líders que ens representen són el reflex de la nostra societat. Ja no estem espantats, desprotegits i famolencs per la postguerra. Ja no tenim el trauma del record de ciutats arrasades i cremades, dels bombardejos sense misericòrdia, de violacions com a botí de guerra, d’assassinats en massa i fosses comunes de víctimes sense nom. Ja ni tan sols estem assedegats de pau perquè la nostra escassa memòria històrica ens impedeix recordar que fa tot just unes dècades ens executàvem en cunetes, i les amenaces sectàries i la temptació de recórrer a les armes ens omplen la boca en un exercici d’irresponsabilitat inquietant. Ja no ens sentim presos de la incertesa, estem borratxos de certeses imaginàries. Qui no recorda el seu passat -com a refugiat, com a víctima o com a part en conflicte- està destinat a repetir la seva història, i això probablement explica per què insistim en mantenir-nos cecs davant el desastre climàtic i polític que s’acosta. Les Nacions Unides en seran la víctima, però no són el problema: el problema som nosaltres.