26/01/2020

Tot no és possible

4 min

L’1% de la població mundial té el 46% de la riquesa. El 70% més pobre en té menys del 3%. La desigualtat seria suportable si hi hagués raons sòlides per pensar que progressivament viurem millor, que els nostres fills viuran millor que nosaltres.

Als EUA, el 2018, l’aprovació del socialisme entre la població de 18 a 29 anys era del 51%, i la del capitalisme, del 45%: la majoria dels joves del país més capitalista del món pensen que aquest sistema és pitjor que el socialisme.

Al Regne Unit 14 milions de persones viuen en la pobresa. La gent és avui de mitjana més pobra que el 2008. Passa a la majoria dels països de la UE. Només l’abaratiment de productes i la millora de serveis per efecte de la tecnologia compensa parcialment aquesta situació. El somni que el futur serà econòmicament millor per a la majoria de les famílies europees s’ha evaporat. Pocs hi creuen. El paradigma dels anys precrisi -el capitalisme és millor que el socialisme- ja no és globalment acceptat. La desigualtat creixent posa en qüestió la bondat del sistema i el canvi climàtic reforça la percepció de la necessitat de corregir-lo. El capitalisme no està fallant només a la gent, també falla al planeta.

Al segle XVIII, Voltaire i Hume van pensar en el benefici potencial del comerç, que començava llavors a créixer significativament, i hi van veure la solució que portaria riquesa a la humanitat i proporcionaria prosperitat i pau social. Rousseau va contraargumentar que els humans, obsessionats pel seu estatus social, farien que el repartiment dels beneficis es fes de manera desigual i, per tant, el comerç no portaria més felicitat a la humanitat, sinó més insatisfacció. Rousseau va escriure: “Els privilegiats augmentaran el seu consum i luxe mentre que els pobres no tindran el mínim per cobrir les seves necessitats més bàsiques”.

Com recorda Jerry Z. Muller en un recent article, Adam Smith s’oposa a la teoria de Rousseau afirmant que en les circumstàncies adequades els mercats portarien a “l’opulència mundial”. Adam Smith va ser el primer a remarcar que l’organització del treball i l’empresa creen riquesa i milloren l’eficiència econòmica. L’escenari d’Adam Smith era un mercat on empreses similars competien en igualtat de condicions. Com ha remarcat Joseph Schumpeter, no va valorar prou la capacitat d’innovació que l’empresa representa, però també, i sobretot, la capacitat del mercat de canviar en benefici propi.

Molts economistes actuals, de Thomas Piketty a Gabriel Zucman, proposen un sistema per reduir la desigualtat: taxar globalment la riquesa. La idea ha estat adoptada pels candidats a la presidència dels EUA més a l’esquerra del partit demòcrata, Elizabeth Warren i Bernie Sanders. El plantejament de l’impost té dificultats d’aplicació perquè requereix una quantificació anual de la riquesa, base de l’impost. Això implica una fiscalització permanent del contribuent. Pot també produir una fuga de capitals a països que no taxin la riquesa. Elizabeth Warren, malgrat tot, proposa als EUA una taxa del 6% per a les fortunes superiors als 50 milions de dòlars. La taxa a la riquesa és conceptualment diferent de la taxa de la renda perquè afecta la inversió. Són les fortunes més grans les que tenen capacitat d’invertir i, per tant, la taxa reduirà la inversió i alentirà el creixement econòmic.

Aquesta visió econòmica pretén també reduir la mida de les empreses, la concentració de poder econòmic, i afavorir la competitivitat del mercat. Per a les empreses de serveis, Amazon, Walmark, etc., la dimensió és un factor que fa l’empresa més competitiva perquè augmenta la penetració en el mercat, permet millorar els preus de compra via volum i dilueix les despeses fixes. Però per al consumidor limitar la dimensió de l’empresa assegura més competitivitat i millor relació qualitat-preu.

Per a les empreses tecnològiques la dimensió és important perquè permet augmentar la inversió en nous projectes i tecnologies i mantenir una innovació sòlida. Microsoft, Apple o Samsung no serien el que són, ni podrien desenvolupar els nous productes que fan arribar permanentment al mercat, si no tinguessin la solidesa financera que els permet fer-ho. Limitar la mida de les empreses fa que el mercat sigui més competitiu, però redueix el desenvolupament tecnològic.

Com amb tota estratègia, s’ha de prioritzar un objectiu. Si la desigualtat ja és molt gran i continua augmentant s’hauria de condicionar el creixement econòmic a no empitjorar la igualtat. Aquesta estratègia seria defensable partint de la idea que el problema no és la riquesa, sinó el seu repartiment. La necessitat de moderar el creixement per raons mediambientals apunta en la mateixa direcció. No és possible continuar mantenint el creixement econòmic com a única prioritat.

El fet que aquest objectiu, per ser real no pugui ser local sinó mundial, planteja un problema de gran envergadura que requereix temps i possiblement que la situació actual empitjori fins que es faci evident que són necessàries solucions extremes. Els canvis radicals mai són progressius. El món i la política encara no estan preparats per a aquestes decisions, però la velocitat del deteriorament ho farà inevitable. És una novetat sense cap referència històrica en el passat.

stats