Teletreball: ¿més conciliació o més explotació per a les dones?

La pandèmia ha accelerat els processos de digitalització en molts àmbits, com en el de l'ensenyament o el consum, però també en el laboral. Avui vivim el que estava previst que passés d'aquí unes quantes dècades. Abans del covid-19 només un 4,8% teletreballaven, avui ho fan més d'un 30%.

No podem estar segurs de si aquesta modalitat laboral continuarà després de la crisi, però tot apunta que ha vingut per quedar-se. De fet, s'acaba d'aprovar una nova llei que tracta de mitigar les noves formes d'explotació que suposa aquesta modalitat laboral. Per a les dones, però, la compatibilització amb la feina no remunerada de la llar imposa dificultats específiques. El fet que siguin elles les que assumeixin majoritàriament la feina de cures fa que demanin més excedències i tinguin jornades més reduïdes i, per tant, feines més mal pagades, més precàries i amb menys drets associats. Per tant, i encara que en principi se suposa que aquesta modalitat, si és voluntària, millora les possibilitats de conciliació, també pot constituir una pedra més en el camí cap a la igualtat.

El teletreball pot acabar consolidant una espècie de tornada a la llar de les dones, una recerca de solucions individuals de conciliació que reforcin les estructures existents. Des del feminisme la proposta és pensar les cures des del col·lectiu a partir de la idea de la corresponsabilitat perquè siguin assumides pel conjunt social –tant per les empreses com per l'ens públic–. Les apostes individuals en aquest àmbit només produeixen un augment de les desigualtats respecte a les dones que tenen més dificultats per compaginar feina i cures: les que cuiden soles i les que pertanyen a famílies més pobres. Moltes, a més, són les que s'ocupen de manera remunerada de les persones dependents de les dones de classe mitjana que sí que poden pagar a algú per fer aquestes tasques.

Com sempre, no hi ha solucions màgiques per a les tensions entre la necessitat de les cures i la de generar recursos per viure. D'una banda, tenim la demanda històrica d'universalitzar l'educació gratuïta de zero a tres anys que el govern s'havia compromès a aprovar però que no ha entrat en la nova llei d'educació. De l'altra, la resta de mesures que es pensin hauran de passar per una reorganització de la manera com pensem la feina. A Nova Zelanda ja s'està estudiant la setmana laboral de quatre dies. Reduir les hores treballades mentre se sostenen o fins i tot s'augmenten els salaris podria ser un bon primer pas. Un altre dels pilars d'un nou model més just i igualitari hauria de ser la redistribució de recursos. Les propostes de renda bàsica universal –per a tothom, sense condicions– apunten en aquesta direcció. En la mesura que les possibilitats de negociació dels treballadors siguin millors, les condicions de treball –en qualsevol de les seves modalitats– també ho seran. Per tant, que el teletreball suposi noves formes d'explotació o una oportunitat per millorar les nostres vides, com sempre, dependrà d'una relació de forces. La tasca pendent és la de donar lloc a les lluites que permetin el naixement d'aquesta força.