XXI: EL SEGLE DE LA NEUROCIÈNCIA
Misc 12/12/2020

El pop o l’experiment més agosarat de l’evolució

Amb un cos i un sistema nerviós diferents, els pops tenen comportaments anàlegs als dels mamífers

i
Toni Pou
4 min
El pop o l’experiment més agosarat de l’evolució

BarcelonaImagineu, només un segon, aquesta història tan poc original: un noi en crisi existencial coneix una noia i hi estableix una relació que li canvia la vida. Ara imagineu-vos que la noia no és humana sinó un pop. Aquest gir de guió tan senzill però alhora tan grotesc, que probablement no es veurà mai a Hollywood, es pot veure ara a Netflix. El més interessant, però, és que la situació no es produeix en cap pel·lícula ni sèrie de ficció sinó en un documental que narra una història real. Perquè, encara que sembli increïble, a Lo que el pulpo me enseñó (My octopus teacher), el realitzador sud-africà Craig Foster explica la seva relació amb un pop amb qui es va veure cada dia durant gairebé un any i amb qui va establir una clara dependència emocional. Més enllà d’això, que ja és desconcertant, un dels mèrits principals de la peça és aconseguir que l’espectador arribi a percebre algunes escenes de contacte home-pop com a sensuals.

Si a l’enteniment de l’espectador s’han associat per primera vegada les paraules pop i sensualitat és perquè el documental està molt ben construït visualment i narrativament, però sobretot perquè es basa en la relació de curiositat i confiança genuïnes que s’estableix entre l’home i el pop. A través d’aquesta relació, es presenten els pops com uns animals curiosos, astuts, creatius, tendres i juganers. I, esclar, com que tots aquests adjectius emanen d’una certa capacitat cognitiva, la pregunta que es fa tothom és fins a quin punt són intel·ligents aquests animals. Investigar la intel·ligència no és gens fàcil, i encara menys si no és humana. Sí que es pot, però, estudiar com són i què fan els pops. I aquí és on comencen les sorpreses.

Houdini a l’aquari

Una de les aficions més habituals d’aquests animals és escapar-se d’un aquari de nit per arrossegar-se fins a un altre aquari, escalar, introduir-s’hi, capturar peixos i tornar a l’aquari inicial, com aquell que diu “aquí no ha passat res”. “Semblen Houdini!”, diu en to de broma Ángel Guerra, expert en pops de l’Institut d’Investigacions Marines de Vigo del CSIC. A més de fugar-se, alguns pops en captivitat s’han dedicat a espatllar els llums dels aquaris disparant rajos d’aigua amb el sifó, fins que els investigadors els han hagut d’alliberar per pesats. Una altra cosa que fan amb facilitat és obrir recipients amb taps de rosca, fins i tot des de dins, per aconseguir menjar.

Els pops també reconeixen persones. En un laboratori de Nova Zelanda n’hi havia un que va agafar una fixació amb una investigadora, fins al punt que sempre que passava pel costat de l’aquari el cefalòpode li etzibava un raig d’aigua al clatell. Curiosament, no ho feia amb ningú més. Per comprovar aquesta capacitat visual, científics canadencs van fer l’experiment d’assignar els rols de policia bo i dolent a dos investigadors diferents. Sempre vestits amb el mateix uniforme, el bo alimentava els pops i el dolent els increpava amb un bastó de punxes. Al cap d’un temps, els pops manifestaven comportaments diferents en funció de quin dels dos se’ls acostés, encara que s’estiguessin quiets al davant de l’aquari i sempre amb una indumentària idèntica. Això vol dir que els pops tenen memòria i capacitat d’aprendre coses.

Els pops també tenen temperament. “A l’aquari he vist pops tímids i pops agosarats”, assegura Guerra. “I quan busseges al mar -afegeix- t’adones que, en general, són curiosos i s’acosten”. També juguen. A Lo que el pulpo me enseñó hi ha una escena en què el pop branda repetidament els tentacles cap a un grup de peixos petits sense intenció de caçar-ne cap. L’espectador diletant no pot més que atribuir l’acció a alguna mena de divertiment. Els científics, però, ho han comprovat al laboratori: hi ha vegades que els pops manipulen repetidament un objecte sense cap intenció de menjar-se’l o d’utilitzar-lo per amagar-se o protegir-se, com fan amb pedres i closques d’altres mol·luscs. I vet aquí, de retruc, una altra de les capacitats d’aquest cefalòpode: utilitzar eines.

L’aparició de dues ments

Tot això fa pensar que els pops, que són cosins de les ostres, els musclos i les cloïsses, tenen, com a mínim, la intel·ligència d’un mamífer com ara un ratolí. I això és possible gràcies a un sistema nerviós format per la mateixa quantitat de neurones que té un gos, però amb una estructura i un funcionament molt diferents. El 10% de les neurones dels pops se situen en un cervell central, mentre que un 30% formen els dos lòbuls que utilitza per a la visió. El 60% restant es reparteix entre les vuit potes, de tal manera que cada extremitat pot explorar el món amb autonomia. Cadascuna de les més de mil ventoses d’aquestes potes té més sensors de gust que la llengua humana i més de deu mil neurones. També té sensors tàctils i olfactius. Aquest sistema nerviós descentralitzat i tan diferent del dels vertebrats, però que acaba exercint funcions semblants, ha emergit d’un procés evolutiu desconnectat del que va donar lloc a vertebrats com els ocells i els mamífers. L’avantpassat més recent que compartiu, lectors, amb un pop és un cuc pla de pocs mil·límetres que va viure fa 600 milions d’anys. Això vol dir que, en la línia del que insinuava Darwin a l’última i aclaparadora frase de L’origen de les espècies, el temps i l’atzar han donat lloc dues vegades a la ment i que els animals intel·ligents es poden classificar en dos grups: els cefalòpodes i la resta.

stats