23/06/2020

Propostes per al reinici de la taula de diàleg

3 min
La taula de diàleg entre Govern i govern central podria reprendre's aviat.

Al mes de juliol és previsible que es reiniciï la taula de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya, després de cinc mesos de paràlisi a causa del covid-19. Persisteix la clara divisió entre les dues formacions polítiques del govern català, amb un escenari electoral a mitjà termini, i un creixent desinterès de l’opinió pública espanyola en la qüestió catalana, que ja no és la seva prioritat; tres aspectes que incidiran sens dubte en les posicions de la següent trobada. Entre altres coses, ningú posa sobre la taula tots els seus actius si sap que al cap de poc canviaran els interlocutors. Esperarà que es realitzi el canvi, i llavors veurà quina és la seva millor estratègia posicional. És millor tenir clar, des d’ara, que això serà així. L’autoengany no porta enlloc.

En començar l’any em vaig preguntar quins tipus d'acords podria tenir una taula de diàleg d'aquest tipus i quines podrien ser les seves limitacions. En tot cas, en la pràctica de les negociacions en contextos de conflicte o crisi política, solen buscar-se alguns punts comuns o fàcilment assumibles per les parts, i a partir d'aquí s'intenta construir una figura, habitualment una piràmide invertida partida per la meitat, on la part superior és la convergència final, que pot ser àmplia o molt estreta. El repte d'un diàleg amb posicions de partida molt desiguals és aconseguir un espai de trobada i anar engrandint-lo. Però no sempre és possible, i per aquest motiu moltes negociacions fracassen des del primer moment o molt aviat, o es mantenen eternament però sense avenços ni expectatives.

Al meu entendre, en la crisi catalana podria haver-hi hagut un espai raonable de diàleg des de l'inici, al febrer, si la delegació catalana hagués canviat alguns dels seus pressupostos inicials, molt centrats en les “línies vermelles” de l’altre, i si el govern espanyol hagués assumit el cost d'enfrontar-se amb molts dels dirigents autonòmics que volen el cafè per a tothom i d'esquivar els embats de la dreta patriotera. Abans i ara, sota el meu punt de vista, hi ha una possibilitat per arrencar amb bon peu, encara que no sigui finalista, esclar, en la qual la terminologia utilitzada seria important, i que podria ser la que exposo, dins del món de les meres hipòtesis. El que mostro és només un petit "full de ruta" en què les parts haurien de ratllar elements, afegir-n'hi o canviar l'ordre de la seqüència. Serveix per iniciar debats, no per plasmar una solució d'entrada. El resultat final pot ser molt diferent. Aclareixo d’entrada una qüestió prèvia, i és que aquest plantejament va dirigit tant a l’espai independentista com al catalanista no independentista, de manera que aplegui més del 60% de l’electorat català, i tenint en compte que a principis d’enguany el 78,3% de la població catalana (enquesta del CEO) va manifestar la seva voluntat de poder decidir sobre el futur del país en una consulta que podria incloure diverses opcions. El que plantejo, de manera certament provocativa i per socialitzar el debat, és, doncs, una proposta gradual, per anar avançant mica en mica. Consta de nou punts:

1. Renúncia explícita a la unilateralitat.

2. Acceptar i reconèixer la voluntat de la població catalana de ser consultada sobre el futur del seu autogovern.

3. Reformar l'Estatut de Catalunya, augmentant el seu nivell d'autogovern, amb l'aprovació de dos terços al Parlament.

4. Complir tota l'"agenda per al retrobament".

5. Vitalitzar la Comissió Bilateral Generalitat-Estat.

6. Canviar el delicte de sedició i facilitar la sortida primerenca dels presos.

7. Resoldre els contenciosos per la via política i negociada.

8. Acordar una futura consulta no vinculant amb tres opcions: més autogovern, estat federal o independència.

9. Cercar la manera d'implementar una opció de canvi d'estatus que afecti la Constitució, si té el suport de dos terços del Parlament i tres cinquenes parts del Congrés i el Senat.

Com he dit, aquest tipus de propostes són per discutir-les i canviar-les, no simplement per adherir-s'hi, però amb la intenció de superar la polarització política implícita en el minimalisme de les majories (el 48% o el 51%, tant és), per depassar el 60% i anar cap a una proposta que pogués ser avalada per dos terços de la població catalana. Si no arribem a una agenda compartida, crec que negociar amb el govern central mai arribarà a bon port. Em temo, però, que no hi ha interès en practicar un diàleg intern a Catalunya per trobar consensos, i que es prefereix culpabilitzar i projectar sobre l’altra part la nostra pròpia feblesa. En poc temps ho sabrem.