26/10/2020

La llibertat es guanya amb disciplina

3 min
Un parc ple de gent a Estocolm, el passat 22 d'abril, en plena pandèmia del covid-19

La societat catalana -com gairebé totes les altres- viu ara mateix sotmesa a la gran tensió produïda per l’impacte del covid-19. Una tensió que s’expressa de moltes maneres, però en què destaca la que provoca la confrontació entre llibertat i seguretat. D’una banda, hi ha una progressiva imposició de normes coercitives que alteren profundament les rutines dels nostres estils de vida i que tenen una greu afectació en l’activitat econòmica i de retop en la nostra subsistència. I d’altra banda, tenim l’evidència que hi ha un significatiu nombre d’individus que reben aquestes normes de molt mala gana i que no semblen pas disposats a fer-ne cas.

L’especificitat d’aquest debat entre llibertat i seguretat, a diferència del que sol tenir a veure amb l’ordre públic de connotacions conservadores -la llei i l’ordre-, és que ara se situa en el pla de la salut pública. Aquí ja no es discuteix tant de llibertat d’expressió, de manifestació o d’opcions de vida personals, com d’una llibertat que té implicacions directes en els riscos per a la salut col·lectiva. I tampoc ja no va d’una seguretat que es pugui garantir amb lleis, jutges i policies. Aquí cal parlar de disciplina o, si la paraula fa nosa, de civisme. És a dir, el debat està en fins a quin punt les normes són acceptades o no sobre la base de la confiança en les autoritats polítiques que les prenen i amb el supòsit que la resta de conciutadans les compliran de manera solidària.

Una de les vies per les quals ha arribat la discussió entre llibertat i disciplina cívica ha estat la comparació entre el model seguit per Suècia i el de la resta de països europeus. Suècia, per dir-ho ràpid, ha adoptat un model de gestió del covid-19 molt poc coercitiu, amb resultats prou bons a la primera onada (a la segona, ja no és tan clar), i això ha donat arguments als defensors de la llibertat individual en països com el nostre que, a més, han tingut resultats més magres. Tanmateix, aquestes comparacions són poc consistents si no es tenen en compte totes les variables que hi estan implicades. Per exemple, les diferències demogràfiques i territorials, dels estils de vida vinculats a la interacció social i, encara, les diferències entre models de salut o d’assistència a la gent gran.

Aquí, però, només em centraré en la qüestió de la cultura política i cívica, perquè segons el meu punt de vista, el que no es pot obviar és que l’alt nivell de llibertat individual que efectivament s’ha respectat a Suècia està estretament vinculat, paradoxalment, a l’alt grau de confiança en el seu sistema polític i, per tant, al seu comportament disciplinat. Tot i la disparitat de xifres segons la font, i a manca de dades catalanes obtingudes amb metodologies comparables, valguin les que aquí donaré. A Suècia la confiança en els polítics és més del doble que a Espanya: de 5,24 a 2,24 sobre 10, segons dades de 2017 del Banc Mundial (aquí, una mitjana de 3,76 en els polítics catalans segons la darrera enquesta sociopolítica del CEO). A Suècia, els qui confien en el govern també són el doble que a Espanya: del 65,63% al 32,32% el 2018 segons el Wellcome Global Monitor. I la confiança en els altres conciutadans –obtinguda amb la resposta positiva a “es pot confiar en la majoria de persones”- el 2014 triplicava l’espanyola: del 63,76% al 19,02%, segons el World Values Survey.

Per dir-ho breu: la llibertat, els suecs se l’han guanyat a pols, amb disciplina i confiança. Si el seu govern en té prou amb poques mesures coercitives, en bona part és perquè el ciutadans hi confien i s’autoimposen un capteniment cívic, ordenat. En canvi, allà on la confiança en la política i en els altres és escassa, hi trobem models autoritaris. La disjuntiva no és llibertat o disciplina, sinó llibertat i disciplina cívica. Un horitzó que també ens hauríem de proposar aquí, si aspirem a un marge més gran de llibertat personal i col·lectiva.