El terrorífic encant dels contes mexicans

BarcelonaHi havia una vegada un home que es passava el dia treballant, i que quan tornava a casa sempre trobava el plat a taula. La dona li preparava carn de cérvol o de tepezcuintle, un rosegador que en català rep el nom de paca. L’home no s’explicava d’on treia tanta carn la seva esposa, tenint en compte que eren pobres: quan l’hi demanava, ella li responia amb evasives. Tot anava bé fins que un dia ella desapareixia sense deixar cap rastre, i l’home -progressivament desesperat- preguntava a una guineu que trobava tornant de la feina on s’havia ficat la seva dona. L’animal el portava fins a un lloc estrany on l’esposa, transformada en tapir, li explicava que havia patit aquest canvi com a càstig: per aconseguir la carn que cada nit cuinava, es ficava al llit amb tota mena d’homes. El marit tornava a casa tan trist que no menjava ni bevia mai més, fins que moria d’inanició.

Aquesta és una de les magnífiques 125 narracions -sorprenents, sinistres i magnètiques- que els lectors trobaran a l’antologia Cuentos populares mexicanos (Siruela), reunida i reescrita per l’escriptor Fabio Morábito. “A partir d’un encàrrec de l’editora Michi Strausfeld vaig començar a llegir una nombrosa quantitat de recopilacions, entre les quals hi ha les de Franz Boas, Konrad Theodor Preuss i Stanley Robe -explica des de Mèxic-. La meva feina volia distanciar-se de la dels etnòlegs i folkloristes, que molt meritòriament van recollir materials heterogenis per tot el territori i que, en la majoria de casos, respectaven la parla oral del contista, amb les repeticions, les vacil·lacions i les redundàncies. Són elements que funcionen molt bé acompanyats de la mímica i la gestualitat, però que en un format escrit han de ser sotmesos a una intervenció estilística”.

Morábito, que va néixer a Alexandria el 1955, va viure a Itàlia fins als 15 anys, moment en què es va traslladar a Mèxic amb la família. Des d’allà va debutar amb el poemari Lotes baldíos (1985). Ha publicat llibres de relats com La lenta furia (1989) i La vida ordenada (2000). “Com que he sigut traductor, ja conec la feina de la reescriptura -admet-. Podem pensar que és un gènere en si mateix, però també és veritat que l’escriptura pura no existeix. Quan t’ocupes de la teva obra es dóna un diàleg intens amb la tradició. En part, podríem dir que la creació no està tan lluny de la reescriptura com sembla”. La feina de traductor i la reescriptura dels contes populars mexicans han deixat un “pòsit” a Morábito que es podrà tastar en el pròxim llibre de relats, que apareixerà l’any vinent. “L’extrema economia expressiva d’aquestes narracions m’ha fascinat i influït”, explica. La majoria de contes que ha seleccionat tenen entre dues i quatre pàgines, i l’acció es pot concentrar en pocs dies, però en un percentatge important de casos ocupa arcs temporals notables: pot arribar a recórrer tota una vida (això quan no acaba al més enllà, una circumstància que també es dóna en meravelles com La Llorona ).

“M’he cenyit al format conte, deixant de banda els mites i les llegendes, perquè el més important del gènere és la vocació narrativa -diu-. Els mites i les llegendes són interessants fins a cert punt. En poques ocasions arriben al grau de suspens que poden transmetre els contes, i de vegades utilitzen els elements extraordinaris en excés. En canvi, els contes assagen el desordre, l’anomalia i la sorpresa”. Els escenaris principals de Cuentos populares mexicanos són rurals, i l’època en què transcorren és incerta, encara que de vegades hi pot haver alguna menció que ubiqui el lector -una oficina de correus, un pal de telègraf-; hi abunden els personatges que lluiten per la supervivència i les trobades amb animals de tota mena, que poden emmascarar el dimoni.

La victòria dels més febles

“L’astúcia del dèbil contra el poderós és un dels temes recurrents de la tradició oral mexicana -resumeix Morábito-. I de moltes altres tradicions: només cal pensar en la història de David i Goliat. L’oient tendeix a posar-se al costat de David, no?” La sèrie de narracions sobre Pedro de Urdemales en són un bon exemple: el protagonista sempre surt guanyant tot i que s’enfronti a situacions desavantatjoses. En una aconsegueix que li canviïn una mula pel que amaga sota el barret. Diu que és un ocell de set colors, però en realitat s’hi amaga una mostra d’escatologia pura. “Urdemales recorre la literatura oral mexicana, és l’arquetip de l’home enginyós”, diu l’autor.

¿Pateixen igual els personatges masculins que els femenins, als contes? “Jo crec que les desgràcies estan repartides de manera equànime -explica-. No em sembla que la dona estigui disminuïda ni degradada. Hi ha dones que reben, però també n’hi ha d’afortunades. I n’hi ha que són infidels!” Cal precisar que el paper de la dona en la tradició oral mexicana està lligat “als rols que ha tingut al món camperol”. El lector hi trobarà més vexacions que alegries, tant si vénen del castellà com de la vintena de llengües indígenes representades. “Hi ha maia, tzotsil, nahuatl, tzeltal i zapoteca, entre d’altres, però l’ideal hauria sigut poder representar les més de 50 llengües de Mèxic”, diu. Morábito no vol avançar si algun dia afegirà un segon volum. Al primer, les solucions narratives funcionen quasi sempre: fins i tot recull algunes versions de contes presents en altres tradicions, com Aladí, Joan sense por i La Ventafocs. En aquest últim, la pobra jove es troba amb la fada padrina després que uns gossos es mengin les tripes de porc que rentava al riu per cuinar-les.