PROTECCIÓ CIVIL
Suplement 05/12/2014

Conviure amb els riscos de muntanya

La densitat de població i l’elevat trànsit fan que Andorra sigui més vulnerable a les caigudes de rocs i a les allaus

Marta Tort
5 min

Andorra La VellaAndorra té uns riscos naturals propis de totes les zones de muntanya. Caigudes de pedres, esllavissades, allaus, crescudes torrencials, inundacions... i també existeix el risc de moviments sísmics i d’incendis forestals, tot i que en menor mesura. Però la diferència respecte a la majoria de zones de muntanya és que Andorra és molt més vulnerable pel creixement que ha experimentat el país durant les darreres dècades, que fa que hi hagi moltes zones poblades i molt més trànsit a les carreteres. Tenint en compte que de mitjana passa un vehicle per les carreteres andorranes cada cinc segons, la probabilitat que una caiguda de rocs causi danys personals és superior que en altres zones del Pirineu o dels Alps. Per aquest motiu, el Govern és conscient d’aquesta vulnerabilitat i any rere any inverteix una quantitat molt important de diners a protegir els nuclis de població i la xarxa viària d’aquests riscos. “Segurament som el país del món on tenim més metres de xarxes, rastells i proteccions per quilòmetre de carretera”, assegura el director de Protecció Civil i Gestió d’Emergències, Francesc Areny.

Grans inversions

De fet, pel que fa a treballs contra la caiguda de blocs rocosos, des de l’any 1997 el Govern hi ha invertit més de 16 milions d’euros i ha instal·lat tot tipus de proteccions en trams de muntanya que sumen més de 8 quilòmetres. A aquesta quantitat cal sumar-hi 2,5 milions d’euros que s’han destinat durant aquest període a les diferents campanyes de tractament de talussos.

D’altra banda, pel que fa al risc d’allaus, en els últims 30 anys s’hi han invertit 8,6 milions d’euros, ja sigui per col·locar barreres, paraallaus i rastells protectors en diferents zones de perillositat, per construir galeries per cobrir trams de carretera i dics de contenció o per instal·lar sistemes per provocar les allaus controladament. En concret, a Andorra s’utilitzen tres dispositius diferents: els Gazex, que són tubs instal·lats de manera permanent que disparen una barreja d’oxigen i propà; els Catex, uns cables transportadors que dipositen les càrregues en llocs estratègics, i els canons, que disparen fletxes amb explosius des de l’altre vessant de la muntanya.

Durant aquests anys s’han fet actuacions a les allaus de la Gavatxa (Pas de la Casa), les Fonts, Percanela i Pregona (Arinsal), la Guardiola (Soldeu), Torradella (l’Aldosa de Canillo), Basers del Corb (Arcalís), Cresp (Bordes d’Arans), Nicolau (Llorts) i l’Armiana (Canillo). Destaca especialment l’actuació que es va fer a Arinsal després de la gran allau del 1996, amb la construcció de dos dics de protecció i la instal·lació de dispositius per purgar les allaus.

Primera cartografia d’allaus

Francesc Areny assegura que Andorra és pionera en la gestió i la protecció d’allaus, ja que des dels anys vuitanta s’hi han posat molts mitjans. La primera cartografia de localització probable d’allaus és del 1981, i el 1989 es va aprovar el primer decret que regula la construcció en zones afectades per allaus. A les zones ja construïdes amb anterioritat s’hi han fet proteccions o bé s’hi està fent gestió. I a les carreteres afectades per allaus, com són la de Soldeu i la d’Arcalís, es fa un seguiment durant tot l’hivern, fent sondejos per saber la resistència del mantell nival i, quan hi ha risc, es tanca la carretera i es provoquen tirs per purgar la neu i provocar l’allau per poder tornar a obrir amb seguretat. En algunes situacions extremes s’ha arribat a haver de confinar la població o fins i tot al cas extrem d’haver d’evacuar alguna zona habitada, com ha passat en alguna ocasió a la població d’Arinsal (la Massana) i al petit nucli de les Bordes d’Arans (Ordino).

Si bé en matèria d’allaus s’ha fet molta feina des de fa més de 30 anys, és a partir de l’any 2000, coincidint amb l’aprovació de la llei general d’ordenació del territori, que es defineixen tots els tipus de riscos naturals i les pautes a seguir en cas d’afectació. A partir d’aquesta data, són els comuns els que s’han d’encarregar de redactar els plans d’urbanisme amb els tipus de sòl segons l’afectació dels riscos determinats per estudis geològics i tècnics, les cartografies d’allaus, de despreniments i d’inundacions.

Segons el cap d’àrea d’Urbanisme del Govern, Salvador Brillas, aquesta última cartografia, tot i que encara no està aprovada, ja es té també en compte a l’hora d’atorgar les llicències de construcció. Així, si l’afectació és alta, el terreny no és urbanitzable. Si és mitjana, s’ha de fer un estudi de la zona i, si s’hi poden aplicar mesures correctores, pot tenir determinats usos. En canvi, si l’afectació és baixa, les mesures correctores són més senzilles i no presenta tantes dificultats a l’hora de poder construir.

Esllavissades i inundacions

En matèria de caiguda de rocs, hi ha zones, com la de Santa Coloma (Andorra la Vella), on no es pot construir més, i es van fent campanyes per reforçar el vessant de la muntanya i per instal·lar-hi més proteccions. Tampoc es pot construir a les zones afectades per allaus a les parròquies de la Massana, Ordino i Canillo. I en el cas de les inundacions, les zones més afectades són les més planes (Santa Coloma, diverses zones d’Andorra la Vella, el poble de Canillo, la part baixa d’Encamp o la zona central de Sant Julià de Lòria). Per minimitzar els riscos, Areny explica que el Govern treballa des de fa anys canalitzant els rius, fent murs i proteccions, i cada any es fan campanyes per netejar i desbrossar els marges dels rius i dels torrents, i per dragar els dipòsits de sediments que es van acumulant en diferents zones dels seus traçats.

Les pitjors catàstrofes

Tot i això, és inevitable que es produeixin situacions de catàstrofe. Una de les més greus en la història recent va ser la dels aiguats del 1982, que van deixar una vintena de víctimes mortals entre Andorra i l’Alt Urgell, i més recentment també cal destacar el desbordament del riu Runer, que va causar importants destrosses a la duana hispanoandorrana. Però segons el director de Protecció Civil, actualment el risc que més preocupa són les grans nevades i les allaus: són de més difícil control, ja que, “en canvi, amb les inundacions hi ha un marge de maniobra per reaccionar”. De fet, està previst que l’any vinent el Govern instal·li diversos sensors hidrològics a les principals capçaleres de rius, com ja tenen a la Vall d’Aran, amb l’objectiu de poder reaccionar a temps en cas de risc d’inundacions.

També facilita la tasca de Protecció Civil el conveni que des del 1980 Andorra té amb MétéoFrance, pel qual l’entitat té accés a les dades de les diferents estacions meteorològiques del país, elabora la previsió del temps i el butlletí d’allaus i emet alertes en cas de fortes precipitacions i alt risc d’allaus.

Formar la població

Francesc Areny destaca la importància de disposar de plans d’emergència per a cadascun dels riscos perquè, en cas d’alerta, es puguin activar i coordinar tots els mitjans i implicar-hi els diferents departaments del Govern, els cossos especials, els comuns, enginyers, meteoròlegs, empreses de treballs públics i, per últim, la població.

En aquest sentit, assenyala que és molt important informar els ciutadans perquè puguin dur a terme la seva pròpia protecció, i afegeix que des de fa dos anys s’ha començat a fer formació -a càrrec de la Creu Roja i el Centre d’Estudis de la Neu i la Muntanya (CENMA)- a totes les escoles perquè els infants i joves tinguin coneixements de primers auxilis i dels diferents riscos que hi ha, de què cal fer en cada cas, de quines precaucions s’han de mantenir i de quina autoprotecció es pot fer, perquè en un futur la població estigui preparada i pugui reaccionar correctament davant de qualsevol alerta.

stats