Ildefons Lima: “Ser el representant de l’equip al camp és un motiu de molt orgull”

Creu que la millor manera de millorar el nivell de la selecció és que els joves marxin del país i es formin en categories inferiors de clubs importants 

Amb 117 internacionalitats, el defensa central i capità de la selecció d’Andorra, Ildefons Lima, posseeix el rècord de convocatòries amb el seu país i se situa com a màxim golejador històric de la selecció amb onze gols. Després d’haver jugat en equips d’Espanya, Grècia, Mèxic, Itàlia, Suïssa i Andorra, actualment milita a l’Inter Club d’Escaldes. A l’edat de 38 anys, es mostra preparat físicament i psicològicament per continuar disputant partits i assolir nous reptes al més alt nivell.

Què suposa per a tu ser el capità i el màxim golejador de la selecció andorrana?

Un orgull. Hi jugo des del segon partit oficial de la selecció i les he vistes de tots colors. Ser el representant al camp de l’equip per a mi és un motiu de molt orgull.

¿Com et sents havent disputat 117 internacionalitats?

Hi ha molt pocs jugadors que hagin arribat a aquest nombre d’internacionalitats, i amb Andorra encara és més complicat, perquè fins ara no hi havia tants amistosos. La UEFA Nations League ha fet que seleccions petites juguem amb molta més continuïtat, perquè abans era complicat que Andorra pogués jugar un partit amistós. Són 117 partits i 21 anys a la selecció, i és tota una vida.

Quina creus que és la imatge que es té del futbol andorrà més enllà de les seves fronteres?

Se’n té una imatge molt amateur, perquè sempre s’associa un país petit amb poc nivell en l’esport, i en part la realitat és bastant aquesta. D’altra banda, però, crec que els països petits són els que estan creixent més avui en dia.

Què ha de fer, per tant, l’esport andorrà per millorar?

Crec que un pas per millorar és marxar del país. Les coses aquí funcionen a una velocitat i quan marxes te’n trobes una altra. Això et fa millorar a tu com a jugador i a la selecció. Si hi hagués jugadors formant-se en categories inferiors d’equips importants i competint a la Segona Divisió A [espanyola], la selecció seria més competitiva i el futbol andorrà creixeria.

Quins són els objectius que no ha pogut assolir professionalment?

M’hauria agradat arribar a jugar a la Primera Divisió espanyola o en la d’algun país important, tot i que vaig estar jugant a la Primera Divisió de Grècia i de Suïssa. També m’hauria agradat jugar en algun país de parla anglesa perquè m’agrada aquell estil de futbol, que és semblant al meu.

Quins són els objectius que ha complert?

Doncs dedicar-me al futbol, perquè vaig començar aquí quan el meu germà jugava als juvenils de l’Andorra i anava amb ells a Lleida. A poc a poc vaig començar a fer moltes coses condicionades per ell, perquè vaig estar jugant a Espanya mentre ell era a La Masia. Després vaig tornar aquí, vaig tenir la sort de jugar al FC Andorra, que era a la Segona Divisió B, i per a nosaltres va ser molt bo poder jugar en aquella categoria i dedicar-me al futbol fins als 32 anys, que va ser quan vaig tornar a casa.

¿De quin moment de la teva trajectòria guardes un record més especial?

Sempre hi ha moments emotius, però quan la selecció es va crear vam jugar un partit contra el Brasil que va ser un punt d’inflexió, perquè nosaltres només havíem jugat amistosos contra seleccions petites com Estònia i Letònia i, de cop i volta ens trobem al costat de jugadors com Roberto Carlos, Rivaldo, Ronaldo, i et preguntes “Què hi faig jo aquí?” Això et marca molt i sempre que ho recordes se’t posa la pell de gallina. Vam ser l’últim rival amb el qual es va enfrontar el Brasil abans del Mundial 98. I després que el guanyés França es van enfrontar a nosaltres a París. L’estadi era ple de gom a gom, amb 90.000 persones, i la veritat és que són moments que et marquen. Després d’haver viscut això també et quedes amb el pas per estadis emblemàtics com el de Moscou o Wembley, però els primers partits són els que et marquen i, de fet, ens van marcar a tots.

Quin ha estat el millor i el pitjor moment de la teva carrera?

Va haver-hi una època que vaig estar a punt de deixar el futbol perquè va morir la meva mare i vaig començar a tenir un seguit de lesions musculars arran d’aquest fet. Quan jugava a Las Palmas va ser quan vaig tenir més lesions, fins a encadenar-ne nou en un any i mig. Jugant al Poli Ejido ja vaig treure una mica més el cap, i al Rayo Vallecano va ser un any que no vaig tenir cap lesió en tota la temporada i després ja vaig enganxar amb la temporada d’Itàlia [a la Triestina]. El moment més emocionant que he viscut va ser una eliminatòria de la Lliga de Campions amb el Santa Coloma. Vam passar merescudament, i la manera com va anar tot, amb un gol del porter en l’últim minut, encara em fa posar la pell de gallina. La sensació que vam viure tots els jugadors a Armènia va ser indescriptible.

¿Els futbolistes andorrans viviu d’aquest esport?

Doncs cada vegada més. Evidentment, no ingressem prou diners per comprar-nos cotxes de luxe com els jugadors d’elit, però per dedicar-nos a l’esport i tenir un sou normal de treballador sí. A més, penso que és un privilegi dedicar-te al que t’agrada. El fet que els joves s’hi puguin dedicar és una sort per a ells i és una oportunitat que han d’aprofitar.

¿Et consideres un representant d’Andorra a l’exterior?

La veritat és que amb els anys sí. Portar tants partits amb la selecció fa que molts cops la gent contacti amb mi per fer entrevistes, quan vaig a altres països em coneixen, tinc contactes amb periodistes, amb gent del futbol... Crec que al món hi ha uns 200 jugadors en tota la història que han sigut 117 cops internacionals, i per a un país com Andorra és un motiu d’orgull per a tots tenir un jugador amb tants partits, i la veritat és que em sento apreciat. Que es parli d’Andorra és molt maco, i si és a través de l’esport doncs encara millor.