Suplement 06/07/2014

Roser Capdevila descriu l’Andorra més idíl·lica

La il·lustradora catalana fa 45 anys que es refugia al país per envoltar-se de natura

Marta Tort
4 min
PASSIÓ PEL MATERIAL RECICLAT 
 Roser Capdevila en un dels escenaris quotidians immortalitzats en un dels seus famosos cartrons, asseguda a la cadira protagonista del dibuix, a la casa dels Plans  de Canillo que des de fa 45 anys li serveix de refugi.

CanilloLa il·lustradora catalana Roser Capdevila (1939) és una de les nombroses persones il·lustres enamorades de les muntanyes andorranes. Fa 45 anys que té una segona residència a la parròquia de Canillo, a gairebé 2.000 metres d’altitud, un refugi per escapar-se de la gran ciutat i gaudir de la natura.

Capdevila explica que quan encara eren solters, una colla d’amics van decidir construir tres bordes als Plans de Canillo, i van apuntar-s’hi. “Era una mica com un somni, de dir: «Som a dalt de la muntanya, a gairebé 2.000 metres, més amunt ja no hi podem anar, la natura serà nostra»”. Quan eren més joves, hi pujaven gairebé cada cap de setmana, amb les filles, que amb només mig any ja van tenir el passaport, per poder creuar la frontera. Recorda que va anar a la plaça Espanya a tramitar-los-hi i li van dir: “ Tiene que venir el padre ”. “I jo vaig estar a punt de dir-los si volien que els ensenyés la cicatriu de la cesària de la panxa. Estem parlant de l’any 70, eren altres temps”, explica.

La il·lustradora recorda que al principi la carretera no arribava fins a les cases, i pujaven a peu des de Can Soldevila, tot i la neu de l’hivern. Però el que més la fascina és el paisatge de l’estiu: “Als estius aquí dalt tot està ple de flors, la natura és impressionant”.

Per tot plegat, prefereix les muntanyes que el bullici de les parròquies centrals: “Baixar a Andorra ens atabala molt”, assegura. També proclama orgullosa que ha fet tots els cims d’Andorra, abans de l’accident que va patir fa vuit anys.

D’Andorra lamenta sobretot les barbaritats que s’han fet amb la bombolla de la construcció. “A Andorra també s’ha construït moltíssim i a mi em sap greu, perquè nosaltres aquí tenim unes arrels i ens ho estimem. Cada vegada que veig que s’ha fet una barrabassada d’aquestes, sento tristesa: Andorra hauria de ser un jardí, perquè és un jardí de natural”, assegura.

I és que Roser Capdevila considera que el país podria apostar més pels productes de proximitat i amb denominació d’origen, i per un tren que anés d’una frontera a l’altra, similar als de Suïssa, que pogués transportar els cotxes al seu interior. “Potser m’equivoco, potser és un ideal que només es pot somiar i no es pot realitzar”, però es mostra convençuda que un mitjà de transport així permetria gaudir del paisatge i reduir la contaminació del país.

Dels andorrans assegura que tenen un caràcter molt similar al dels catalans, més que al dels francesos, però confessa que “pujant els caps de setmana no els arribes a conèixer gaire”. Destaca, això sí, la magnífica relació que té amb els propietaris de Can Soldevila, uns centenars de metres més avall, i amb “molta gent maca” de Canillo, com el fuster, l’Antonio.

Reconeix que el seu refugi d’Andorra ha estat una mica com viure “en una casa de conte”. Revela que els fons del capítol de Les Tres Bessones i la Caputxeta Vermella els va dibuixar aquí, a l’estiu. De fet, a l’exposició que es va poder veure al Palau Robert sobre la seva trajectòria hi ha una fotografia d’ella amb una màquina de cosir damunt de la neu, davant de la casa. L’indret també li ha servit d’inspiració per a molts dels seus cartrons pintats, i fins i tot va dedicar un dels seus teatrins a la història d’un ós: “De quan es deia que hi havia óssos per aquí dalt, i el vaig fer perquè els meus néts tenien por. Però van continuar tenint-ne!” Reconeix, però, que a Andorra treballa poc, perquè hi tenen molts amics: “Sempre tenim gent i ens agrada molt anar a passejar”.

Manuel Valls a Andorra de petit

Una altra revelació: el seu cosí germà, Manuel Valls, el nou primer ministre de França, va passar uns dies a la seva borda dels Plans quan era petit. Va ser un estiu, “quan les nenes eren petites, que ens vam emportar els dos germans i els vam tenir uns quinze dies a Andorra”. Recorda que el petit Manuel caminava molt, “sempre s’apuntava a totes les excursions que feien els grans”. I afegeix que després, de més gran, com que la seva mare és de Suïssa, ha continuat l’afició pels Alps, amb els altres avis. Roser Capdevila també relata que una vegada, quan ella feia de mestra a Horta, va tenir Manuel Valls d’alumne. Va ser un any que, mentre estiuejaven a Barcelona, el seu pare es va trencar el fèmur i no van poder tornar a París. “Devia tenir uns sis anys, i ja tenia un caràcter...” La il·lustradora assegura que sempre han tingut molt bona relació, atès que la mare de Manuel Valls (la seva tia) té la seva edat, perquè es va casar amb el germà petit de la seva mare. “Aquest va per a president, jo sempre ho he dit!”

Els diaris personals de Roser Capdevila són el vessant més íntim de la seva producció artística. L’any 2000 va començar a dibuixar uns quaderns -ara ja en són 40- en què se serveix del dibuix per narrar l’actualitat amb ironia. “Jo cada dia, en comptes de fer un diari, el dibuixo”. Al llarg dels més de 6.000 dibuixos s’hi pot trobar, dia a dia, el que li ha passat, els llocs on ha anat, anècdotes, visites al metge, trobades amb les amigues, sortides amb la família, etc. I, a més, la seva visió farcida d’humor i d’ironia sobre temes d’actualitat que li criden l’atenció: la visita de François Hollande a la Casa Blanca, el nomenament del seu cosí com a primer ministre de França... I, evidentment, també hi tenen cabuda les visites que fa al seu refugi d’Andorra, sobretot plasmant els seus paisatges i escenaris naturals. En la fotografia superior podem contemplar un dibuix -inacabat- d’un dels paisatges canillencs que més la fascinen: el Forn, amb les seves bordes, boscos i cims.

stats