Escaldes-EngordanyEl 14 de juny de 1977 un decret signat pels delegats permanents del copríncep episcopal, Gregori Creus, i del copríncep francès, Francis Boot, acorda la divisió de la parròquia d’Andorra la Vella i la creació de la d’Escaldes-Engordany “amb la personalitat i les atribucions pròpies d’aquesta institució al Principat”. Es culmina d’aquesta manera un llarg procés que havia començat molts anys enrere, fins i tot es podria assegurar que a principis del segle XX. Els habitants d’Escaldes-Engordany veien reflectit a través d’aquest decret l’anhel de ser independents de la parròquia d’Andorra la Vella i, d’aquesta manera, que el pes que tenien dins el Principat, tant pel que fa a població com econòmicament, es veiés reconegut.
Han passat quaranta anys i recordem amb alguns dels protagonistes aquells fets. No va ser un camí fàcil, asseguren, però el cert és que sempre van pensar que les seves reivindicacions arribarien a bon port i el que destaquen, per sobre de tot, és que tota l’autonomia es va aconseguir d’una manera “molt pacífica”. “El procés va durar molts anys, fins que va caure com una poma madura. Va costar molt pel que fa a insistència i reivindicació, però va ser pacífic, totalment”, destaca Magí Maestre, que el 1978 era cònsol del quart d’Escaldes i que va esdevenir, amb la independència, primer cònsol del comú escaldenc. “Va ser tot molt civilitzat”, afegeix Estanislau Sangrà, que llavors era conseller general i que remarca també que es va tenir “molta paciència” fins que la reivindicació va donar els seus fruits. Una de les poques dones que aquells anys es dedicaven a la política i que era membre del quart d’Escaldes, Joana Tugas, destaca, per la seva banda, que “aquest procés ja feia temps que durava i es va fer bastant naturalment, no hi va haver baralles...”
És difícil situar la data exacta en què les reivindicacions per tenir més representativitat al Consell General o l’autonomia van sorgir, tal com explica Alfred Llahí al seu llibre La parròquia d’Escaldes-Engordany. Aproximació històrica al procés de reivindicació autonòmica, però el que podria ser un primer indici d’aquest anhel d’independència es troba el 1925, quan des del quart es fa una súplica al copríncep episcopal sobre la independència des del punt de vista de culte religiós. Ja als anys 30, concretament el 1935, es nomena una comissió per “portar a bon terme l’autonomia administrativa d’aquest quart, per elevar-lo a comú”. El mes de juny d’aquell any el Consell General concedeix l’autonomia administrativa als quarts d’Andorra i Escaldes-Engordany però amb excepcions que Escaldes considerava que la perjudicaven. No va ser fins al 1938 que aquest decret va ser modificat. Escaldes gaudia, per tant, de l’autonomia administrativa. De fet, Maestre destaca que abans del 1978 ja s’administraven “pràcticament sols”, ja que “el dia a dia el feia cada poble a casa seva”.
Però Escaldes-Engordany continuava anhelant, si més no, tenir més consellers al Consell General. Tugas destaca que “és normal” que hi hagués aquestes reivindicacions de tenir més representativitat al si del Consell “perquè al final Escaldes i Andorra tenien el màxim de població” del país i en canvi això no es veia reflectit en el volum de parlamentaris que tenien. Finalment, els coprínceps decideixen duplicar el nombre de consellers generals de la parròquia d’Andorra, que van passar de quatre a vuit. Així, el Consell General va quedar amb 28, tal com recull el mateix llibre de Llahí. Però van anar passant els anys i aquesta decisió no es va veure plasmada. Les demandes són insistents, fins que el 1977 es pren la decisió que els consellers generals d’Escaldes-Engordany, Estanislau Sangrà i Dot Martí, deixin d’assistir a les sessions del Consell General. Sangrà recorda que tot i que “els consellers de l’època podien tenir una sanció” per no assistir a les sessions, “no es va aplicar mai”. Per la seva banda, Maestre destaca que va ser una mesura per “activar una miqueta” l’assumpte, “una reivindicació, per dir-ho així”, tot i que dubta sobre la transcendència que va tenir.
De manera paral·lela, es reclamava el fet que Escaldes-Engordany pogués esdevenir parròquia. De fet, entre altres accions, una comissió escaldenca va insistir el maig del 1970 al delegat permanent de la mitra perquè Escaldes-Engordany pogués “arribar a ser parròquia”. Finalment, els fets s’acceleren i el 13 de juny de 1978 el bisbe Joan Martí Alanis signa un decret per a la creació d’Escaldes-Engordany com a parròquia eclesiàstica. L’endemà els dos delegats permanents dels coprínceps signen el de creació de la parròquia d’Escaldes-Engordany. Aquest document també estableix que els consellers d’Andorra la Vella i Escaldes al Consell General continuïn en el seu càrrec i, a més, se n’hi afegeixin dos més per cadascuna de les parròquies.
Sangrà destaca tot el “temps i esforços” que es van dedicar a assolir la fita, i en especial Dot Martí, un dels artífexs que les reivindicacions donessin fruits. “La gent tenia ganes de ser parròquia pel temps que feia que ho demanaven”, conclou Tugas.
El camí cap a una parròquia “moderna”
Els protagonistes diuen que l’autonomia va ser clau per a la “prosperitat”
La concessió de Forces Hidroelèctriques d’Andorra SA (FHASA) als anys 30 i la construcció de les carreteres va fer que tot el Principat, i especialment Escaldes-Engordany, visqués un creixement que va ser encara més important durant els anys 60, arran del boom turístic. De fet, aquest creixement l’ha portat a ser la segona parròquia en població del Principat.
Tres persones que van viure aquell procés d’independència i amb qui hem compartit la història d’aquells dies, Estanislau Sangrà, Magí Maestre i Joana Tugas, creuen que el fet d’esdevenir parròquia ha estat clau per a la prosperitat de la parròquia. Sangrà destaca, de fet, no només el desenvolupament d’Escaldes-Engordany sinó també del país: “Un creixement tan important sense port de mar, sense aeroport, no sé si hi ha cap més país que el tingui”, assegura. “La prosperitat del poble és evident en tots els aspectes -conclou Maestre-. Veig la parròquia molt diferent de com era quan hi érem nosaltres”, afegeix, i recorda que llavors “tot era molt petit, les infraestructures no tenien res a veure amb les actuals”. Per la seva banda, Tugas destaca el salt qualitatiu que ha fet la parròquia en les últimes dècades i el fet que “s’han fet moltes coses i veig que se n’estan fent”.
La valoració de l’actual cònsol
“És un honor per a mi celebrar com a cònsol major 40 anys de la parròquia”, destaca Trini Marín, que afegeix que per recordar aquesta efemèride al llarg del 2018 es vol retre homenatge a les persones que van fer possible que Escaldes-Engordany esdevingués parròquia i alhora aprofitar aquesta data per “mirar al futur”.
Això s’ha volgut reflectir en els diferents actes que al llarg de l’any s’han organitzat, i que d’una manera o altra recorden aquestes quatre dècades de vida d’Escaldes com a parròquia independent. “No hem d’oblidar el passat per anar cap al futur”, remarca Marín.
Quan se li demana per Escaldes assenyala contundentment que “és una parròquia jove, capdavantera i moderna”. A més, posa molt d’èmfasi en la feina que els seus antecessors han fet perquè això sigui així. Recorda, en aquest sentit, el que va suposar la construcció de Caldea, o la decisió de fer l’avinguda Carlemany per a vianants, presa per la majoria actual durant el primer mandat dels dos que Marín està complint al capdavant de la corporació comunal d’Escaldes. A més a més, remarca el gran dinamisme de la parròquia no només des del punt de vista econòmic sinó també social (amb unes entitats molt actives) i cultural.
