Publicitat
Publicitat

Fontserè i el silenci mediàtic

En un agost, com tots, erm de notícies, em sorprèn, per no dir que em preocupa, el poc ressò que ha tingut en els mitjans del país l’article publicat ja fa 10 dies, al digital Núvol, pel catalanòfil anglès Henry Ettinghausen: "Carles Fontserè. Un testimoni excessivament incòmode". Ettinghausen, que ha sigut president de l’Anglo-Catalan Society i -com el mateix Fontserè- té la Creu de Sant Jordi i ha format part de la Comissió de la Dignitat, hi analitza críticament el segon volum de memòriesdel reputat cartellista, Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial, i conclou, citant-ne fragments, que Fontserè no va ser només un col·laborador de l’ocupació nazi en aquells anys sinó que encara era, ja vell i amb barba de profeta, un nostàlgic simpatitzant del projecte paneuropeu de Hitler. El llibre, per cert, va guanyar l’any 2000 el Premi Crítica Serra d’Or.

Som en ple Any Fontserè. Commemorem institucionalment el centenari del naixement d’algú que considerem, sembla, un referent; de qui proclamem -cito textualment paraules de fa un mes de l’alcalde de Banyoles-que “va estar sempre compromès amb el país, les llibertats i la justícia social”. I el que ens ve a dir l’esmentat article és que, si llegim amb una mínima atenció les seves memòries i analitzemcertes dades biogràfiques, Fontserè planteja -des d’un punt de vista ètic- més que serioses reserves.

No m’agraden les condemnes morals de persones mortes, a l’estil de les de Preston amb Carrillo, ni tampoc em fico per res en la vàlua artística de Fontserè, però em sembla com a mínim qüestionable que retem honors com a país a algú que es va quedar a París, i hi va viure com un rei, en plena ocupació nazi mentre altres catalans n’havien de fugir; a algú que diu a Jaume Miravitlles “Jo em quedo perquè venen els meus ” en el que seria una ironia si dos mesos després no passés a ser un dels dibuixants titulars de La Gerbe, revista fundada per un arrauxat aristòcrata pro nazi i partidària d’arianitzar Europa netejant-la de jueus i de bolxevics; o, molt pitjor, a algú que, lluny de mostrar cap mena de penediment per aquest passat, formula, ja vell, idees ambigües sobre l’antisemitisme i considera que el supremacisme alemany hauria afavorit la independència de Catalunya.

Si tot això és fals, una veu autoritzada i institucional ho hauria de deixa clar. Però si és bàsicament cert -fins i tot encara que parteixi d’una certa animadversió personal-, crec que com a país fem un trist paper celebrant l’Any Fontserè en to uniformement apologètic.

Fa una mica de por que, amb dades tan a l’abast, embolicar-se en el patriotisme pugui eximir un prohom de ser analitzat amb un mínim rigor ètic. No és el mateix rigor amb què es jutjava al seu dia l’aliadòfil Josep Pla i és la falta de rigor que potser explica que no hàgim ensumat, fins que ens hi han amorrat, la podridura pujolista.