Publicitat
Publicitat

Fronteres mentals a Bòsnia

A LA PARADA D’INFORMACIÓ TURÍSTICA DE VISEGRAD, justament davant del pont que va immortalitzar el llibre Un pont sobre el Drina, del premi Nobel de literatura serbi Ivo Andric, m’obsequien amb un mapa de la República Srpska molt detallat. Sorprenentment, però, la ciutat de Gorazde, una de les ciutats més importants situades al costat del riu, queda aïllada, exclosa del mapa, dibuixada fora de la demarcació que traça el recorregut de la frontera.

Segons l’Oficina de Turisme de la República Srpska, Gorazde, una ciutat de majoria musulmana que va resistir el setge durant la guerra i va viure una crueltat extrema, encara pitjor que Sarajevo, no existeix. De fet, si vols anar des de Visegrad fins a Foça seguint el riu i la carretera només ho pots fer a través de Gorazde. No hi ha cap altra solució, tret que vulguis escalar les muntanyes. Però una cosa és la geografia, els espais físics i les fronteres que marca la política, i l’altra les fronteres mentals, les fronteres emocionals que evidencien les petites trampes que es permeten oficialitzar, en contra dels criteris acordats, els funcionaris públics d’aquesta autoanomenada República Sèrbia.

Quan es va acabar la Guerra de Bòsnia, els Acords de Dayton van decidir que Bòsnia i Hercegovina quedaria dividida en dues entitats, la federació croato-musulmana i la República Sèrbia de Bòsnia, però que el “país” seria només un, si bé cada entitat tindria la seva pròpia administració i tots plegats estarien controlats per la presència civil i militar internacional que té poder decisiu sobre aquesta voluntat de mantenir la integritat física i política d’un país que, dins del cor i del cap de la gent, és inexistent.

A la zona bosniana, musulmana -o a la croata, catòlica-, passa més o menys el mateix que a la sèrbia: un viatger arribat a Sarajevo, Michel Sivignon -autor del llibre Une géopolitique de la violence -, tenia la intenció de comprar un bitllet d’autobús a l’estació central, situada al cantó bosnià-croat. Ha deixat escrit el següent diàleg amb la persona que el va atendre a la taquilla dels bitllets. “¿A quina hora surt l’autobús cap a Belgrad?” “No hi ha cap autobús”. “Perdoni, però fa dos dies en vam agafar un aquí mateix”. “Aquí, no”. “¿Sap l’horari, doncs, de l’autobús que deu sortir de la República Srpska [situada a uns quants quilòmetres]?” “No en tinc cap idea”. “¿Té algun telèfon en què se’m pugui informar?” “Cap telèfon”. Finalment, el Michel va aconseguir informar-se de la sortida de l’autobús gràcies a un passatger que també anava a Belgrad. L’autobús, evidentment, sortia de la mateixa estació on a la taquilla dels bitllets no tenien cap idea de la seva existència, i encara menys de com s’havia de fer per anar a una ciutat anomenada Belgrad, la qual també havia deixat d’existir al cor i el cap del venedor de bitllets de Sarajevo.

Aquestes fronteres mentals d’un país físic imposat, decidides, de fet, per les fronteres de la guerra, per la posició en què es trobaven els fronts de batalla de l’alto el foc de l’any 1995, són difícils d’apreciar per aquell viatger que passa de llarg i no pregunta gaire, però fins i tot un viatger badoc s’haurà de sorprendre pels nombrosos senyals que volen demostrar una partició, una pertinença diferenciada de les tres identitats que, avui, marquen les tres religions: l’ortodoxa, la catòlica i la musulmana. La moneda és la mateixa, l’idioma no canvia, el paisatge és idèntic. També els edificis religiosos semblen repartits pel territori com si la convivència entre diferents fos real. Però, a mesura que avances, que transites per les 160 ciutats o pobles que creua la anomenada IEBL (Inter Entity Border Line) -és a dir, la línia que separa les tres entitats però no limita de cap manera tres països (una mena de frontera fins ara desconeguda al món)-, a mesura que avances, doncs, per aquests surrealistes 500 quilòmetres, els senyals que et volen indicar un canvi de “país” són evidents. El més visible és l’alfabet ciríl·lic als indrets serbis, però també les nombroses banderes o cartells que t’anuncien que entres en una o altra entitat.

He parlat d’aquest assumpte de les fronteres mentals i les fronteres físiques amb un policia bosnià de Gorazde, l’S. La seva història és una història corrent d’aquesta ciutat que va haver de fer un pont per sota del pont del Drina per poder creuar el riu protegint-se dels franctiradors. Durant el setge de la ciutat, l’S. era un nen de set anys que va ser evacuat per la Creu Roja i va anar a viure a Bèlgica. Avui els seus germans viuen repartits pel món i el pare ha recuperat la granja familiar d’on el van expulsar els serbis, però no pot treballar perquè durant la guerra una bomba el va deixar cec i sense una cama.

Retornat de Bèlgica, l’S. es va fer policia. Treballa amb altres policies serbis a la zona de la República Srpska. Sense problemes, diu. Així són les coses, raona. Els polítics creen els problemes, però nosaltres, la gent normal, no en tenim cap, de problema. De la guerra, diu, no se’n parla. Parlem de futbol. De les vacances. Del menjar. ¿I els sentiments -li pregunto-, el que sents a l’ànima per tot el que ha passat? Això, diu posant-se la mà al cor, és una altra cosa, una cosa que no es pot explicar, una cosa profunda. Són les noves velles fronteres mentals que no han aconseguit capgirar la política vint anys després de la darrera guerra.

PUBLICITAT
PUBLICITAT