Publicitat
Publicitat

Ja no confiem en ningú

Avui dia ens fan pensar que patir per la confiança és una ingenuïtat. Les cançons ens la desaconsellen, els programes de televisió expliquen històries que ens en mostren la inutilitat, i el degoteig incessant d'informacions sobre escàndols financers ens recorda que estaríem ben sonats si ens fiéssim dels banquers. Potser aquest últim punt és veritat, però això no vol pas dir que hàgim de deixar de lluitar perquè en la nostra societat i economia hi hagi una mica més de confiança. La confiança és el que fa possibles els contractes, els plans i les transaccions quotidianes; facilita els processos democràtics, des de les votacions fins a la redacció de les lleis, i és necessària per a l'estabilitat social. És fonamental en la nostra vida. La confiança, més que no pas els diners, és el que fa que el món giri.

Per desgràcia, però, als EUA la confiança s'està convertint en una altra víctima de l'esfereïdora desigualtat que patim: com més persones perden la fe en un sistema que inexorablement va en contra seu i més creix la distància amb l'1 per cent de dalt de tot, més es deteriora aquest element vital per a la nostra societat.

Les arrels d'aquesta infravaloració de la confiança les trobem en les tradicions econòmiques més populars. Adam Smith va argumentar d'una manera molt convincent que havíem de confiar en la recerca de l'interès propi més que no pas en les bones intencions dels que busquen l'interès general. Si cadascú es preocupés només d'ell mateix, arribaríem a un equilibri en el qual l'economia funcionaria amb perfecta eficàcia. És una idea atractiva per als que tenen poques aspiracions ètiques: l'egoisme com a forma suprema d'altruisme.

Però els esdeveniments -i els estudis econòmics- d'aquests últims 30 anys han demostrat no sols que la recerca de l'interès propi no és fiable, sinó també que sense un mínim de confiança no pot funcionar bé cap economia, ni tan sols una economia de mercat moderna com la nord-americana; i que l'egoisme desenfrenat sempre erosiona la confiança.

Fixeu-vos en la banca, el sector que ha engendrat la crisi que ens ha costat tan cara. Aquest sector s'havia basat des de sempre en la confiança. Posaves els diners en un banc amb la confiança que te'ls trobaries allà si un dia en el futur els volies treure. Això no vol pas dir que els banquers no intentessin mai enganyar els clients o enganyar-se entre ells mateixos. Però la immensa majoria de les transaccions es duien a terme sobre la base d'una rendició de comptes mútua, un grau adequat de transparència i un sentit de la responsabilitat. En el seu millor moment, els bancs eren institucions socials lleials que concedien crèdits assenyats a empreses petites i prometedores i a futurs propietaris. Abans de la crisi, però, els banquers tradicionals es van embrancar agressivament en noves activitats, algunes de les quals havien estat històricament associades a la banca d'inversió. I així es va liquidar la confiança.

Les accions dels banquers i les polítiques governamentals influenciades per la dreta no sols han minat directament la confiança, sinó que també han contribuït en gran part a la desigualtat. Quan l'1 per cent de la població es queda amb més del 22% de la renda del país -i amb el 95% de l'augment dels ingressos en la recuperació posterior a la crisi-, les persones raonables, fins i tot les que no coneixen el laberint de mesures polítiques injustes que han propiciat aquesta realitat, es convencen que les cartes estan marcades.

Però perquè l'economia i la societat funcionin, els participants han de confiar que el sistema és raonablement just. La confiança entre les persones sol ser mútua. Ara bé, si crec que m'enganyes, el més probable és que jo vulgui prendre represàlies i miri d'enganyar-te a tu. (Aquests conceptes han estat força ben estudiats en una branca de l'economia anomenada teoria dels jocs repetits.) Quan els nord-americans veuen un sistema tributari que grava els més rics amb una fracció del que ells paguen, tenen la sensació que els estan prenent el pèl.

Com més s'allarga en el temps el dèficit de confiança, més arrela una gangrena més profunda: les actituds i normes comencen a canviar. Quan no hi ha ningú digne de confiança, els únics que confien són els beneits. El concepte mateix d'equitat s'ha deteriorat. Un estudi publicat l'any passat per l'Acadèmia Nacional de Ciències apunta que les classes altes són més propenses a incórrer en el que tradicionalment s'han considerat comportaments poc ètics. Potser només així alguns poden reconciliar la seva visió del món amb un èxit financer excepcional, aconseguit sovint amb accions que revelen una mena de carència ètica.

És difícil saber fins a quin punt ens acostem a la desintegració total de la confiança, però els indicis no són encoratjadors.

La desigualtat econòmica, la desigualtat política i un sistema jurídic que promou la desigualtat són elements que es reforcen mútuament. Tenim un sistema jurídic que atorga privilegis als rics i poderosos. De tant en tant, veiem castigat el comportament atroç d'una persona en concret (per exemple, el cas de Bernard L. Madoff), però els que dirigien els bancs més poderosos encara no han pagat pel que han fet. Com sempre, són els pobres i els que no estan ben relacionats els que més en pateixen les conseqüències i els que són víctimes de més enganys. I això no ha estat mai tan evident com en la crisi de les execucions hipotecàries.

Sospito que només hi ha una manera de recuperar de debò la confiança. Hem d'instaurar unes lleis enèrgiques que encarnin les normes d'un comportament correcte, i hem de nomenar uns responsables prou audaços per fer-les complir. És el que vam fer després del Crac dels feliços anys 20; les mesures adoptades des del 2007 han estat vacil·lants i incompletes. Les empreses també han de fer alguna cosa més que defugir el compliment de la llei. No hi haurà normes amb prou força per evitar tots els abusos, però unes lleis ben fetes i fermes podran impedir-ne els pitjors.

Sense confiança no hi pot haver harmonia, ni tampoc hi pot haver una economia forta. La desigualtat està degradant la confiança. Pel nostre propi bé i pel bé de les generacions futures, és hora de començar a fer el que calgui per recuperar-la.

PUBLICITAT
PUBLICITAT