Publicitat
Publicitat

ARTS VISUALS

Els titelles, com no s’han vist mai

L’Arts Santa Mònica acull una gran exposició amb un ampli ventall de figures que exploren qui som

Oblideu els espectacles de titelles que creieu recordar. Oblideu tota connexió amb els conceptes infantil o familiar. Oblideu qualsevol apriorisme. Quan creua les set portes de l’exposició Figures del desdoblament de l’Arts Santa Mònica, el visitant entra en una nova dimensió en què titelles, marionetes, robots i objectes es transformen en obres d’art excepcionals, en peces d’interès antropològic, en mostres de tradició i modernitat. El recorregut és un itinerari visual, juganer, que a la vegada serveix de relat històric d’una escena catalana sovint marginada però amb una història notable i una força creativa creixent.

Toni Rumbau i Cesc Martínez són els comissaris de la mostra més gran que s’ha fet mai de l’art dels titelles en tots els seus camps, tradicions i èpoques: de les figures que servien per adorar déus fins a la icònica imatge del Sol Solet dels Comediants, passant pels titelles del famós Pepe Otal i els utensilis robòtics de Marcel·lí Antúnez. L’exposició, a més, celebra en gran l’estrena d’un nou festival d’arts visuals, l’IF Barcelona, que s’expandirà per teatres de Barcelona.

Com assenyala el títol, Figures del desdoblament explora l’alteritat, l’essència del teatre de titelles. Perquè davant la qüestió existencial de “Qui sóc?”, ells serveixen de doble. “Són una figura que, deformant i contrafent alguns trets, ens serveix per contrastar-nos i identificar-nos-hi”, afirma Martínez. “La consciència humana va néixer a partir del diàleg amb l’exterior”, reflexiona Rumbau. Aquest discurs amplia radicalment el camp de visió tradicional de les marionetes.

La primera part de la mostra és un recorregut iniciàtic i escenogràfic a través de set portes que acaba amb el descobriment del propi doble. L’origen és el món dels animals -els clàssics titelles de guant amb forma de conill-, es baixa als inferns dels dimonis i bruixots, on també hi ha figures terrorífiques com un Mascle Cabró, autòmats i set ogretes en miniatura. I així s’arriba a la batalla. Les garrotades entre dos oposats són un clàssic dels titelles -fins i tot hi ha una vitrina amb armes de tot tipus!- i cada cultura té els seus: el Pulcinella i el Botxí italians, els Punch i Judy anglesos, el Guinyol i el Gendarme francesos i el Perico i el Banyeta catalans. La mort és una figura molt present en aquest món imaginari, com demostren les famílies d’esquelets de fil del fons H.V. Tozer que conserva el Museu de les Arts Escèniques, impulsor i prestador de la mostra. També s’obre una porta a les figures que han servit com a exvots per mostrar agraïment i esperança als sants. Imperdible la Processó de Robertos, una marxa de Setmana Santa amb moviment pendular que ve del Museu da Marioneta de Lisboa. “Els titelles tenien un ús festiu, però molts també ritual. Tenen un profund lligam religiós. De fet, el nom marioneta ve de «petita Maria»”, explica Rumbau, expert titellaire i exdirector del Teatre Malic. Finalment, hi ha la trobada amb l’altre, amb figures molt semblants als humans, com l’intrigant Joan, l’home de carn,de Marcel·lí Antúnez, fet de retalls del que sembla pell humana, o els caps de ventrilòquia dels Roca, dels anys 20.

El segon pis del Santa Mònica fa un repàs a tècniques i companyies catalanes: s’hi exposen titelles de guant de finals del segle XIX, es decobreixen les fustes que permeten manipular i moure titelles de fil com els de Hertha Frankel -un patrimoni de gran riquesa que es pot trobar al Marionetarium del Tibidabo- i hi ha un vídeo amb les mans supersòniques de Nico Baixas, d’on surten milers de formes.

L’exposició també repassa objectes poc coneguts i tan atractius com les màquines i utensilis que connecten amb els antics firaries i alhora amb els més moderns robots. Antigua i Barbuda ha cedit la seva Màquina de mesurar l’amor, amb un cor que bombeja un líquid llefiscós. Hi ha espai per als jocs amb llums i ombres, per al teatre d’objectes de companyies com Xavi Bobés i David Espinosa, i fins i tot peces d’art contemporani. Última parada: la plaça. “Catalunya és molt rica en la tradició icònica de gegants i bestiari festiu. Els gegants són titelles de carrer”, afirma Rumbau.