Publicitat
Publicitat

Barça

Les claus del Juve-Barça de final de Champions

Els dubtes inicials de la Juve donen avantatge a un Barça que s'esquerda quan se li desajusta la primera línia de pressió, però acaba sent letal per la pólvora dels seus atacants

Ricard Torquemada parlava al plató de l'ARA de la dolça hipoteca que assumia la Juve amb Pirlo, pel seu talent però per la seva feblesa defensiva. Però el Barça conviu amb la dolça hipoteca d'un trident. Amb aquesta gestió s'ha endut la seva cinquena Champions. Tenir-lo ha estat a punt de costar-li molt més que l'empat quan la Juve ha començat a trenar jugades, a sentir-se còmode per superar una pressió blaugrana que es desfeia en la seva primera línia d'atacants. Però ells, ells s'acaben permetent aquests luxes de destensar la corda defensiva perquè se senten poderosos, capaços de resoldre una final que es complicava. Tot i així, no ha sigut una final gens senzilla. Ni plana. Ha sigut la final múltiple que s'esperava, per la versatilitat dels dos conjunts.

Un gol que manté el guió

La primera relliscada, el segon mal refús i les tres primeres passades del Barça feien pensar en tot menys en una final que s'encarés ja al primer minut de joc a favor dels blaugranes. El gol de Rakitic en la primera bona combinació no tenia res a veure amb el desastrós inici dels de Luis Enrique, que semblaven nerviosos, fins i tot espantats. L'afició italiana, per un moment, semblava creure-s'ho i intimidava. Però el 0-1 els ha tornat a la realitat. Des d'allà, però, el Barça no s'ha trobat la final còmoda que s'haurien esperat al sector culer, perquè la Juve, de mica en mica, s'ha anat menjant el terreny que el marcador els havia extirpat. Tot i així, la final s'ha seguit jugant sobre el guió previst, però en l'escenari ideal per als catalans: sense haver de prendre més riscos que els estrictament necessaris, perquè mitja feina ja estava feta.

Pressió alta però espera

Com era d'esperar, Massimiliano Allegri ha sigut incapaç de tancar el seu equip a l'àrea i l'ha enviat a pressionar a dalt la sortida de pilota de Ter Stegen. Tévez i Morata s'han encarregat de tapar la sortida sobre Piqué i Mascherano, i Busquets ha rebut el marcatge de Vidal, l'home més avançat del rombe del mig del camp italia. La proposta de la Juve era el 4-4-2 que la lesió de Chiellini deixava com a única alternativa.

L'aposta de pressionar ben amunt, lluny de Buffon, s'ha allargat també quan la pilota era a peus dels centrals del Barça. Les sortides no eren del tot clares, malgrat que la Juve tampoc se sentia prou valenta per avançar la línia defensiva, amenaçada per Suárez i Neymar, i amb Messi mirant-se els espais a l'esquena i entre línies. Tot i l'excés de metres del bloc italià, el Barça ha tingut moltes dificultats quan no s'han trobat els primers accessos clars.

Superat aquest primer ensurt a camp propi, però, el joc ha pogut fluir amb relativa comoditat. Les recepcions interiors eren bones i l'única manera que la Juve trobava de frenar la progressió blaugrana era amb faltes. Dures. Constants. El Barça tenia el control, tenia el domini territorial. Buffon, que inicialment ha intentat sortir amb pilota controlada, ha optat per fer la primera puntada llarga al quart d'hora, per mirar de treure el seu equip de la cova d'on no sabia sortir per la bona pressió blaugrana. La Juve vivia al seu camp.

Banda no activa i canvi d'orientació

El replegament italià intentava ser dens, acumular molta gent a la banda activa de pilota per dificultar, amb fins a un tres contra un, les opcions de desbordar dels homes exteriors, sobretot Neymar i Messi. Però l'acumulació d'efectius obria uns espais gegants a l'altre extrem, a la banda no activa. Els canvis d'orientació de l'argentí han sigut especialment letals, perquè Marchisio no arribava a l'ajuda sobre Jordi Alba o Iniesta i les possibilitats de fer un dos contra un sobre Lichtsteiner eren molt elevades. El Barça ha trobat per aquest carril esquerre la seva principal font de producció del primer temps.

Per l'altre sector, costava més trobar la mateixa contundència amb la connexió Messi-Alves-Rakitic, malgrat la sintonia que els tres seguien tenint per ocupar els espais adequats.

Contraatacs

En els primers compassos, l'única rèplica de la Juve venia al contraatac, però Morata no ha tingut la precisió en la temporització d'altres eliminatòries, malgrat fulminar en velocitat a Mascherano en alguna carrera. El valor físic de Pogba, insistent per banda dreta, ha sigut més amenaça que Tévez, que no ha acabat de trobar el seu lloc com altres dies.

Així, el poder italià ha vingut més aviat durant l'atac posicional, quan podia prendre's més temps per madurar la jugada i incorporar els dos laterals. El Barça no ha tingut cap més remei que recollir-se per frenar les escomeses italianes. Malgrat tot, el primer xut entre pals s'ha fet esperar: ha arribat tocant el minut 40 de final.

En l'inici del segon no hi havia ni rastre dels nervis del primer i el Barça tenia el to, la pilota i la circulació que volia. Messi, més per dins, buscant moure's per la zona dèbil de Pirlo, començava a entrar més en joc que durant els primers 45 minuts. Però llavors ha arribat l'empat de la Juve. D'un no refús de Piqué en una acció sota pressió, ha acabat naixent un dubtós servei de banda que Alves acaba enviant a l'altra banda, amb errada de Neymar i Jordi Alba que habiliten l'atac piamontès. Ni tan sols el braç que treu Ter Stegen a xut de Tévez serveix per evitar el cop. El partit s'ha girat com un mitjó.

La primera pressió perd tensió

La Juve ha pogut deixar de sortir jugant en llarg per passar per Pirlo a la base. Malgrat l'intent de mantenir la consistència, amb Suárez assumint més esforços a la banda i Messi quedant-se a la zona central, sobre el migcampista italià, el Barça ha patit. El veterà ha acabat trobant el seu espai per iniciar el joc torinès, i la Juve s'ha anat animant.

Perquè veia que el Barça s'esquerdava, desestabilitzat des de la primera línia. Iniesta o Busquets han saltat a alguna pressió equivocada, deixant lliure Vidal entre línies, fet que ha donat aire la Juve per dins.

Però aquesta energia que no es gasta en defensa, sempre vol dir que es guarda per a l'atac. Per a algun, de letal. Ha arribat, a les botes de Messi i Suárez, que ha tornat a posar per davant el Barça.

Des de llavors, la final ja s'ha jugat a aquest ritme estrany, a mitges de contraatac, a mitges de gestió. A mitges de faltes, a mitges de canvis. S'ha jugat a no jugar. Fins que, en l'última, Neymar ha posat el segell final, en culminar l'últim atac del partit per tancar la final en l'1-3 definitiu.