Publicitat
Publicitat

Conversa al metro

Són dues dones grans. O potser no són tan grans, però estan envellides. Seuen davant meu al metro i el primer que em crida l’atenció són les espardenyes d’una d’elles. Té els peus inflats i els galindons deformen la tela, que està tota esfilagarsada. L’espart s’ha anat enlletgint i desfigurant. Em pregunto si realment no té diners per comprar-se’n unes de noves o és que li importa un rave portar unes espardenyes tan velles. Són pertorbadores.

La dona de les espardenyes destrossades manté una animada conversa amb la seva amiga, que vesteix roba molt senzilla però neta, polida i planxada. Totes dues tenen un to de veu més alt del que seria estrictament necessari. No sé si sordegen o els costa mesurar el volum. El resultat és que les persones que viatgem amb elles ens assabentem, tant si volem com si no, de la seva conversa, força privada, per cert.

Parlen dels fills respectius, dos nois, que imagino adults encara joves, posem trenta anys. Parlen de la possibilitat que s’independitzin i mostren dues actituds diametralment oposades.

El posat de resignació de les dues dones és absolut, i tot d’una es queden en silenci, com abstretes en les seves pròpies misèries

La dona de les espardenyes velles vol que el seu fill marxi, no veu el moment que finalment es decideixi i foti el camp. Ho reconeix obertament: el pis és molt petit, i tinc massa despeses, vull estar tranquil·la. Puc intuir fàcilment que no estem parlant d’un noi afectuós i de caràcter plàcid.

La seva amiga, en canvi, defensa, amb un discurs vacil·lant i confús, que avança en espiral, que uns pares han d’oferir casa i ajuda als fills mentre sigui necessari. Que ella, en realitat, està molt contenta de poder-ne tenir cura, de cuinar per a ell i rentar-li la roba. Li agradaria, això sí, que el noi fos una mica més agraït.

El posat de resignació és absolut, en tots dos casos, i tot d’una es queden en silenci, com abstretes en les seves pròpies misèries. Ha sonat un mòbil i la dona de les espardenyes atrotinades es queda mirant la pantalla d’un aparell petit i antiquat, inexpressiva. El deixa sonar i, quan finalment calla, el guarda a la bossa mentre remuga: mira, ja m’està trucant, és que no em deixa viure!

L’altra li pregunta si el seu fill treballa i fa que no amb el cap. I el teu? L’amiga deixa anar un “què va!” que em sona a “ni en té cap ganes”. Els imagino. Imagino aquests dos ganàpies escarxofats al sofà de casa els pares i m’agafen ganes de plorar.

La de les espardenyes ha arribat a lloc i, abans de baixar, s’acomiada de l’amiga amb dos petons: “Apa, noia, doncs a seguir així...”