Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Del perico orgullós al perico irònic

Moltes de les reaccions culers al meu article de dilluns m'han fet pensar, per absència, en la ironia. La ironia és un mecanisme d'autodefensa i una expressió d'intel·ligència. En general, per tant, una gran virtut. Per Borges, la més admirable de les virtuts.

Si ets català, hauràs de conviure en un ambient que oscil·la entre la indignació i la conyeta : res a veure amb la ironia que, per a la teva salut, et serà molt necessària. Però si, a sobre, ets de l'Espanyol, només podràs sobreviure amb una gran càrrega d'ironia. Només des de la distància irònica es pot suportar que el Telenotícies de la nostra televisió pública obri i dediqui una bona part del seu temps a una pilota que han donat a un noi argentí. Ara bé, la ironia ben entesa -i aquesta és una de les grans diferències amb la conyeta - comença per un mateix. I d'això els pericos en som experts.

La nostra situació és tan crítica que costa molt prendre's seriosament moltes de les notícies amb què el nostre estimat club ens sorprèn. Dimecres uns inversors iranians volen comprar el club. Per acabar de confirmar la versemblança de la notícia, Dani Sánchez Llibre diu que res de res. Davant d'això, ni ens indignem, ni calculem els riscos: que si els entrepans de l'estadi, que si el derbi Iran-Qatar, que si el burca de la Raquel Mateos… Som com el malalt crític que, savi i conscient de la seva situació, deixar fer amb un somriure als llavis i una mínima esperança.

Aquest mateix malalt savi rep un altre rumor estrany: la possible cessió de Sergi Roberto -migcampista del Barcelona- per ajudar a la difícil salvació. De cop, entén la dòcil passivitat de diumenge: formava part del tracte! Vosaltres us deixeu guanyar i, a canvi, us cedim aquest noi fins a final de temporada. Segurament no és el jugador que necessitem. Però això qui millor ho sap és Javier Aguirre i Òscar Perarnau (per cert, ¿sóc l'únic que creu que les prioritats absolutes haurien de ser els dos laterals?).

El tema és un altre: una ajuda dels culers, mai, diríem en un altre moment. Ara, en la situació que estem, rebutjar ajuts seria més arrogància que orgull. Per tant, tot i que intueixo que el Barça no ho permetrà, benvingut Sergi Roberto, benvinguts iranians i benvinguts tots els que ens puguin ajudar a sortir del pou.