Publicitat
Publicitat

Vacunes, llibertats i assegurança a tercers

Alguns dels principis que tenim assumits en les relacions personals i col·lectives provenen d’èpoques antigues. Mecanismes que van ser creats per la necessitat d’establir marcs estables en el comerç i en les relacions personals. La Catalunya medieval, com a potència naval que era, va ajudar a definir molts dels procediments que avui s’apliquen amb quotidianitat. Establir marcs de relacions diu molt sobre la naturalesa humana: la manera de comportar-nos, d’intentar acotar incerteses i de gestionar expectatives.

La banca, avui justament vilipendiada, és una institució fonamental per al desenvolupament de la societat. Molts petits estalvis fan que, agregats, financin projectes que requereixen grans inversions. Un invent medieval, sens dubte. L’origen de les assegurances: intentar cobrir les pèrdues que els pirates o els temporals causaven als vaixells amb càrrega. Els armadors dotaven un fons amb diners per, arribat el cas, donar-lo a aquell d’entre ells que patia l’infortuni. O, un altre invent encara, per evitar transportar diners que podien ser robats. Així va néixer la lletra de canvi. En tots ells, els catalans de l’època tingueren un gran paper —recordem que el primer gir bancari de la història es va ordenar des de Barcelona.

És una especial reverència cap a aquests procediments establerts lliurement entre les parts —sense la intervenció de cap autoritat governamental— que em porta sovint a analitzar els esdeveniments sota una determinada perspectiva que considero útil: la llibertat dels individus i la protecció en el seu exercici.

Aquests dies està sent notícia el cas del nen d’Olot infectat de diftèria per no haver estat vacunat. No vacunar-lo va ser una decisió lliure i conscient que van adoptar els pares —no som davant d’una omissió involuntària—. Davant decisions tan compromeses amb la llibertat individual, a mi se m’acut un cert protocol de raonament. D’entrada, de forma general, ser conscient que els actes tenen conseqüències i que el responsable d’aquestes conseqüències, les que siguin, serà aquell que ha pres la decisió. Establertes les bases del que podríem denominar acte de responsabilitat, un procediment a seguir consistiria a plantejar-se tres qüestions. Primera, assegurar-se que s’està davant de l’exercici d’un dret individual sobre el qual es pot escollir lliurement. Segona, mesurar les repercussions que l’exercici d’aquest dret pot tenir sobre tercers. Tercera, calibrar i limitar els riscos, sense voler centrifugar-los ni passar-los a altres, si mai res es torça.

Analitzem el cas de l’individu que no vol vacunar-se, o que no vol vacunar els seus fills. Primer. Vacunar-se, o no, sembla un acte d’elecció que entra en allò que podem denominar llibertats individuals. Sempre he pensat que els riscos a què un individu vol sotmetre la pròpia vida els ha de prendre per una decisió íntima i personal. Segon. Si la malaltia que evita la vacuna pot ser transmesa, aleshores cal cobrir-se dels mals que es poden causar —allò que en els cotxes es coneix com a assegurança a tercers—. Tercer. Si el fet de no vacunar-se pot comportar, després, haver de sotmetre’s a tractament mèdic, s’ha de tenir clar que se suportaran els costos d’aquest tractament.

Les circumstàncies del nen d’Olot són un cas clar en què la decisió ha estat adoptada lliurement. Sota influències de tercers? Sí. Quan es pren una decisió, ni que sigui comprar-se unes sabates, sempre s’està sotmès a influències i a pressions externes. Segon. La diftèria adquirida per falta de vacuna pot ser transmesa i, en cas d’infectar un tercer, ¿existeixen assegurances que pal·liïn els danys causats? No. I darrer punt. En cas d’infecció —que és el que ha succeït finalment— el tractament mèdic necessari tindrà un cost. ¿S’estava disposat a pagar-lo? N’ignoro la resposta. Però les decisions privades haurien de tenir respostes privades.

La qüestió és: en un afer de decisions privades on es fa difícil, i és perillós, coaccionar l’exercici de la llibertat individual, quin hauria de ser el rol de l’administració pública? Tot sembla indicar que les conseqüències d’aquest afer haurien de portar les autoritats a actuar com l’ asseguradora a tercers i obligar a vacunar d’aquelles malalties greus que poden ser transmeses —no parlo de la grip, entenguin-me—. La meva seguretat, fins i tot la meva vida, no pot estar condicionada a topar accidentalment amb algú que no s’hagi vacunat. Per tant, les autoritats han d’actuar, en aquest cas, no pas com el papà estat que fica el nas a tot arreu, sinó com el garant de les llibertats i dels drets individuals davant actes indesitjables de tercers.