Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L'EST

L'Europa que no té dret a decidir

Que Nova Gal·les del Sud, l'estat federat més gran d'Austràlia, hagi reconegut fa tres setmanes el dret a decidir de l'Alt Karabakh és aquesta mena de notícies que recorden que a Europa hi ha encara uns quants forats negres.

L'Alt Karabakh n'és un dels més foscos: una regió de població armènia, cristiana, que administrativament forma part de l'Azerbaidjan, un estat culturalment turc i de majoria musulmana. Va ser el primer conflicte ètnico-territorial que va esclatar en plena descompressió impulsada per la perestroika de Gorbartxov, que culminaria amb la descomposició de l'URSS.

Encara no s'han esvaït les seqüeles d'aquell daltabaix històric, quan d'aquí dos anys se'n compliran vint-i-cinc de la caiguda del Mur de Berlín. Serà el 2014, l'any d'Escòcia i de Catalunya, dos països que tenen més bones expectatives de futur que no pas alguns dels forats de l'est europeu com l'Alt Karabakh. L'Azerbaidjan té la paella pel mànec a l'hora de negar als armenis el dret a decidir, gràcies a les immenses reserves de gas i de petroli àzeris que exploten companyies occidentals sota la mirada atenta de l'OTAN.

El laberint moldau

N'hi ha altres, de forats heretats del comunisme, com el de Moldàvia, que no és negre del tot perquè el conflicte és més reconegut internacionalment. La Unió Europa, l'OTAN i Rússia observen inquiets l'escenari ètnico-territorial moldau, una barreja de laberint i trencaclosques. L'antiga república soviètica de Moldàvia és, de fet, la regió romanesa de Bessaràbia que Stalin es va annexionar el 1939 pel pacte Molotov-Ribbentrop.

Ara grans sectors de la societat moldava malden per acostar-se a la UE, i qui sap si en un futur reunificar-se amb Romania. Una aspiració, però, a la qual sempre s'ha oposat la regió de Transnístria, poblada per russos, i que per curar-se en salut ja va fer el 1990 una declaració unilateral de sobirania posant-se sota la protecció del Kremlin i provocant l'èxode de la població moldava. Tant Moscou com Brussel·les estan d'acord a buscar fórmules federals, però qui més els frena és Moldàvia, precisament, perquè no vol renunciar a Transnístria tot i ser culturalment russa. La seva instransigència se li pot acabar girant en contra i retardar el procés d'acostament a la UE.

El malefici ètnic

Que petits estats com Moldàvia exigeixin la propietat d'un territori sense tenir en compte les persones que l'habiten és un, diguem-ne, malefici ètnic heretat del nacionalisme de l'estat nació al qual van pertànyer els moldaus, en aquest cas, el de matriu russa. És la reacció ressentida que fa que, per exemple, fins al 1989, a Moldàvia la llengua romanesa s'hagués d'anomenar obligadament moldau i s'hagués d'escriure amb caràcters cirílics, com el rus. (Una cosa semblant a allò de l'aragonès oriental imposat pel Partit Popular a la Franja de Ponent.)

És aquest sentit de propietat territorial el que va dur la Sèrbia de Milosevic no només a negar el dret a decidir de Kosovo, sinó a fer-hi neteja ètnica. Per això Sèrbia no reconeix Kosovo i Espanya és solidària amb Sèrbia, ignorant que la UE ja parla amb els kosovars d'una futura integració que la diplomàcia espanyola no podrà impedir. Entre altres coses perquè Brussel·les no pot perdre l'ocasió de tapar forats negres. El nacionalisme espanyol -com el serbi- fa ferum ètnica, per més que, a Madrid, il·lustrats de la FAES s'escarrassin a invocar Jürgen Harbermas i a escampar aromes de patriotisme constitucional.