Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D'EUROPA

Els senyors d'utopia

Dilluns Angela Merkel i François Hollande escalfaven motors per representar el paper d'un eix franco-alemany ben avingut per on circula "l'electricitat" -segons confessions del president francès- gairebé sense ni obrir la boca. Els dos líders, reunits a Berlín amb un grup d'estudiants dels dos països, els van demanar que busquessin la "utopia", que somiessin en una Europa federal amb una fiscalitat comuna. Segur que, en aquell moment, els va recórrer una primera fiblada. "Sabem que França té problemes de competitivitat -admetia Hollande-, però abaixar els salaris i la despesa social no és la solució". Per si la descàrrega no era prou forta, va especificar que "no es pot simplement copiar el model alemany". Merkel -tot i els 50 anys d'amistat que els ha proporcionat el Tractat de l'Elisi- li va etzibar que ella tampoc tenia cap intenció d'apujar els impostos als rics. Els estudiants devien entendre aleshores per què han calgut tantes dosis d'utopia per construir aquesta Europa en definició constant.

Fins i tot un europeista convençut com el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, reconeixia divendres que fa 19 anys, quan va arribar a Brussel·les, estava convençut que construirien uns "Estats Units d'Europa". Avui ja sap que és impossible que "els alemanys siguin com els texans, i els francesos, californians". "La UE no està en bon estat", admetia un Schulz vehement, que alertava contra el discurs fàcil i "perillós" que alimenta l'euroescepticisme. "On és aquesta tortura tremenda que la Unió exerceix sobre Londres?", preguntava retòricament el president de l'Eurocambra al primer ministre britànic, David Cameron, a qui retreia un discurs "en què semblava que la UE fos una força d'ocupació enemiga".

L'aposta de Cameron

Cameron té la seva pròpia utopia, la de portar a l'extrem l'estratègia de la seva mentora, Margaret Thatcher, i reescriure la relació del Regne Unit amb Europa repatriant competències, retallant encara més les aportacions econòmiques, bloquejant l'accelerada integració política dels països de l'euro, i tornar a situar el mercat únic al cor de les prioritats de la Unió. La seva utopia deu ser en algun punt perdut de l'oceà en què s'ha convertit, els últims anys, el canal de la Mànega.

Dimecres el premier va fer una aposta al tot o res. Va lligar el seu futur polític a la força de l'euroescepticisme. El discurs, que Cameron volia històric, flaqueja en tres punts bàsics. En una UE aterrada per cada reforma institucional, Londres demana renegociar un tractat que només Merkel vol reobrir i en direcció oposada a Cameron: per lligar l'eurozona encara més curt. Oblida, a més, que cada tractat negociat els últims 15 anys s'ha convertit en un calvari per aconseguir ratificar-lo a les capitals. I en cada procés s'ha perdut suport de la població.

Cameron, a més, potser no ha calculat que les mínimes concessions que Londres estaria disposada a acceptar per tornar a casa amb el cap alt són molt lluny del màxim que els seus socis voldran cedir. I, finalment, ara que el primer ministre ha adoptat les tesis de l'ala més dura del seu partit, què li fa pensar que n'hi haurà prou amb la promesa d'un referèndum per al 2017 per mantenir a ratlla l'euroescepticisme tory més ferotge?