Simona Škrabec: "Les cultures perifèriques tenen experiències històriques semblants"

Andorra la VellaEl jurat dels Premis internacionals Ramon Llull 2022 van decidir reconèixer el passat 14 de desembre la traductora Simona Škrabec per a la seva "indiscutible labor de difusió de la literatura catalana a Eslovènia" amb una nova modalitat de premi que té com a objecte reconèixer la trajectòria dels traductors de literatura catalana. Parlem amb ella de la sensibilitat per les cultures perifèriques, de la descoberta d'autors i, també, de l'amor com a motor de canvi.

Viu a Barcelona des de l'any 1992. Què porta una eslovena a establir-se a la ciutat comtal?

— Vaig conèixer el meu marit a Alemanya a un curs d'estiu i vaig venir darrere seu. Encara estem casats i tenim tres fills. Quan ho vaig fer, però, no semblava tan evident que m'acabaria quedant!

Què la va atreure de la llengua i la literatura catalanes?

— A Eslovènia vaig estudiar literatura comparada i també literatura alemanya. Això era la meva professió. Quan vaig arribar aquí no podia distingir el català del castellà, però tenia moltes ganes d'aprendre i, com que estudiava filologia, l'aprenentatge no va ser gaire difícil. Vaig començar a llegir molt i més tard vaig fer un doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha traduït fins a quaranta títols! Què representa per a vostè rebre aquest premi a la trajectòria?

— No només tradueixo del català a l'eslovè sinó d'altres llengües com ara el serbi o el croat. Aquest premi, per a mi, és molt inesperat. Que això li importi a algú fins al punt que em donin el premi, m'emociona. Ho trobo un reconeixement preciós, sobretot a les literatures petites i perifèriques. Està bé que llengües com el català o l'eslovè no hagin de passar per Londres, per terceres llengües més grans com l'anglès. Per mi és un somni. I que tingui reconeixement institucional és molt bonic.

Ha traduït autors com Pere Calders, Jesús Moncada o Jaume Cabré. Com fa la selecció dels autors? Treballa per alguna editorial?

— Els editors eslovens no saben que existeix català, i al revés. La primera tasca i la més difícil és, doncs, trobar un editor que tingui prou sensibilitat, interès i també possibilitats de fer un llibre així. Jo he anat seleccionant llibres que són importants per a mi i que m'agraden. Que construeixen una infraestructura cultural al voltant de la literatura catalana del segle XX. És com si estigués fent la meva pròpia antologia. Jo, de fet, vaig començar a traduir perquè volia escriure sobre els llibres. La meva primera motivació no era traduir-los, sinó apropar-los.

Algun autor català preferit?

— És difícil. M'agrada la literatura catalana en l'època de la postguerra o el franquisme. És una literatura extraordinàriament rica. Trobem una gran varietat de gèneres: contes, poesia, assaig, teatre... trobo que això és tan important tenir en compte! La literatura catalana té molta diversitat. No li podria dir. Veig el conjunt i allò que realment m'estimula és poder anar coneixent obres.

Quin interès pot tenir per a Eslovènia conèixer un tast de la literatura catalana?

— Aquesta és la gran pregunta. Les cultures europees, sobretot les més perifèriques, tenen experiències històriques semblants. Han patit dominacions, guerres, oblits, o divisions ideològiques molt pronunciades. Quan llegim literatures d'aquestes ens hi podem reconèixer. Perquè, encara que no ens ho pensem, allò que hem viscut passa a molts altres llocs. Això fa que aquesta mirada perifèrica es pugui transmetre. També trobo que és rellevant per trencar tabús.

Semblen dos idiomes molt diferents. Quines són les principals diferències entre el català i l'eslovè?

— Són absolutament diferents. Sobretot en l'estructura. L'eslovè és una llengua eslava i s'assembla força al rus. És bastant arcaica i conserva el nombre dual. És un món completament diferent i, a més, s'hi suma que no existeix cap diccionari català-eslovè ni castellà-eslovè. Hi ha molt poques obres traduïdes d'on buscar referents. És, doncs, més aviat una feina d'aproximar uns espais desconeguts considerables.

Quins són els principals problemes amb els quals ha topat?

— Jo he fet tota la feina perquè era un repte i m'agrada molt fer-la. Un dels avantatges que tinc és aquesta llibertat. Tot depèn de tu. Tu tries l'autor, el promous, intentes que es llegeixi... per a mi no és un repte de dificultat, sinó un repte que enriqueix molt. Per exemple, vaig posar en contacte Jaume Cabré i Drago Jančar. Llavors es van conèixer, van poder parlar i es van continuar escrivint a través de cartes. També és un repte bonic poder inspirar autors.

Seria interessant fer un exercici a la inversa i apropar la literatura eslovena a la comunitat catalana?

— De fet, fa exactament dos anys que a Eslovènia em van donar aquest mateix premi (riu). Penso que aquí el repte encara és major. A Eslovènia, són molt petits, i els interessen moltes coses. Els catalans, en canvi, i encara que no s'ho creguin, no són tan petits. Tens més feina per arribar a conèixer a algú i dir que és interessant. Però ha passat i continuarà passant. Alguns autors sonen i, més enllà de Trieste, hi ha eslovens que escriuen. És una cultura més propera del que la gent normalment s'imagina. És Mediterrani. De fet, quan s'acaba Itàlia, venim nosaltres.