L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Els llaços grocs i no equivocar-se de batalla’

"El sobiranisme si es queda esperant el desenllaç del judici es pot trobar en condicions molt pitjors, segons quins siguin els resultats electorals. I això demana un entusiasme propositiu que vagi molt més enllà dels presos i els exiliats"

Ahir els deia que la tendència entre la dreta espanyola a l’hora de confegir les llistes electorals per al 28 d’abril era la insolència amb Catalunya, i citava l’exemple de la llista per Barcelona. Rivera posa Inés Arrimadas a la llista. Ho fa per ell, per contribuir a la deva victòria, perquè que en algun moment ha pensat que tenia la Moncloa a tocar i a Ciutadans no hi ha ningú més potent que Arrimadas, i ho fa per enfonsar definitivament el PP, que sembla que posarà Dolors Montserrat. Casado, que està tan desesperat que arriba a demanar a Vox que no es presenti en segons quines províncies per no dividir el vot nacionalista espanyol, decideix doblar l’aposta de Rivera amb Arrimadas i finalment posa a Barcelona Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte. No es perdin l’article que li dedica avui el professor Joan B. Culla, titulat “La marquesa Cayetana”. Culla, que té un volum gruixut escrit sobre el PP a Catalunya, afirma que el PP no havia anat mai tan lluny. No és que la candidata l’hagi decidit Madrid (això ho ha fet sempre), ni que sigui aliena a la vida del partit a Catalunya (Aznar hi va posar així Josep Piqué), sinó que hi posa algú “absolutament aliè a la sensibilitat social catalana” i ho fa deliberadament. D’això es tracta: Arrimadas viu a Catalunya. Cayetana, no. Arrimadas parla català. Cayetana, no. Es tracta de posar algú encara més agressiu que Arrimadas, algú que jugarà cada dia a escandalitzar-nos.

La marquesa Cayetana

Per la seva banda, Vox ha fitxat 4 generals retirats de l’exèrcit espanyol, dos dels quals van firmar a favor de Franco i contra l’exhumació del seu cadàver.  Estem assistint a un canvi de pell política a Espanya. Amb l’excusa del Procés, l’anticatalanisme és obligatori i a cavall de la crisi l’extrema dreta entrarà al Congrés ara a cara descoberta, gràcies al procés de legitimació que n’han fet els mitjans de comunicació espanyols. La qual cosa prefigura un pacte entre l’extrema dreta i la dreta dita liberal que mentre permet l’enriquiment dels de sempre (que d’això es tracta) farà tot el possible per acabar amb Catalunya tal com la coneixem, amb la seva escola, els seus mitjans públics, la seva policia, els seus consensos, el seu sentit de comunitat.

És en aquest sentit que els partits sobiranistes han de triar bé les batalles que volen lliurar. Penso en la batalla del llaç al Palau de la Generalitat. Esquerra i Junts per Catalunya tenen els seus líders a la presó o a l’exili, i bona part de la seva maquinària de propaganda està centrada en posar el focus en Waterloo o en el judici, escenaris en els quals, per desgràcia, no es veuen canvis a curt termini. En canvi, qui sap quins canvis podem veure a Catalunya en aquesta triple cita electoral espanyoles-municipals-europees? La dreta espanyola és presa d’un febrada, que dona a entendre (després serà veritat –o no–) que la Moncloa és a tocar. El sobiranisme continua convalescent. És fonamental que reaccioni d’acord amb el perill imminent perquè si es queda esperant el desenllaç del judici es pot trobar en condicions molt pitjors, segons quins siguin els resultats electorals. Si el món escolta, ha d’escoltar que el sobiranisme continua omplint les urnes. I això demana un entusiasme propositiu que vagi molt més enllà dels presos i els exiliats.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.