Publicitat
Publicitat

La paradoxa dels 40 anys del “Ja soc aquí”

Seria oportunista establir comparacions interessades del retorn del president Tarradellas amb l’actualitat

Avui fa quaranta anys que el president Josep Tarradellas va tornar a Catalunya i que, enmig de l’entusiasme popular, va pronunciar des del balcó del Palau de la Generalitat aquell crit de “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. Una cabriola sorprenent i extraordinària de l’atzar ha volgut que aquest aniversari coincideixi, dia per dia, amb el procediment instat pel govern del PP, amb el suport de Ciutadans i el PSOE, així com dels poders espanyols de tot signe, per deixar sense efecte l’autogovern de Catalunya. Una paradoxa brutal.

Vivim certament un altre moment transcendent i singular, resultat d’una acceleració rapidíssima de la història en els últims anys que ningú no hauria estat capaç d’aventurar. La situació de Catalunya i les relacions del nostre país amb Espanya s’han modificat tant i s’han polaritzat de tal manera que seria d’un oportunisme descarat pretendre establir comparacions interessades cercant en el passat algun agafall trampós que permetés projectar el nom de Tarradellas damunt dels fets actuals. Alguns ja ho han intentat, esclar, i no precisament des de les files dels sectors sobiranistes.

Es tracta, no cal dir-ho, d’un intent objectivament cridat al fracàs més enllà d’algun petit rèdit miserable, i això per dues raons substancials: la primera és que no va existir un sol i monolític personatge històric anomenat Josep Tarradellas, sinó un home tenaç de llarguíssima trajectòria política que arrenca des de la seva joventut abrandada a Cervelló i a Barcelona, que es consolida en responsabilitats molt importants de govern en el temps de la República i la guerra, que protagonitza una prolongada etapa de resistència i testimoniatge en un aspre exili lluny de Catalunya i que es clou, d’una manera extraordinària, amb l’operació de recuperació de la Generalitat i l’exercici de la presidència efectiva entre 1977 i 1980.

Hi ha diferents Tarradellas

No hi ha, doncs, un únic Tarradellas de recorregut lineal, sinó un polític que evoluciona, que manté lògicament posicions que s’adapten a la conjuntura de cada moment i que, més enllà d’una indiscutible convicció de fons, pren les seves determinacions d’acord amb els nous requeriments, que l’interpel·len al llarg de tota una vida completa. Per això, prendre’n un de parcial, a remolc d’una conveniència presentista, falseja i redueix el personatge històric tal com realment va existir.

La segona raó per la qual resultaria deshonest projectar la llum de 1977 damunt les hores incertes i tristes d’aquests dies és, evidentment, el moment històric. Ara fa quaranta anys es tractava de dissenyar una transició política que, al costat de la recuperació d’un estat de dret i d’una democràcia que fossin homologables amb els països del nostre entorn, permetés també restablir el nostre autogovern. Dos objectius que la ciutadania d’aquest país vivia com a absolutament indissociables. La situació exigia fermesa en el terreny dels principis, però també habilitat i prudència. I és aquí on cadascú, des de l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya fins al president exiliat, van jugar a fons les seves cartes, malgrat les discrepàncies probablement inevitables que van sorgir entre els diversos actors en escena. Cal reconèixer ara que els objectius essencials es van assolir d’una manera que es pot qualificar sense ambages de satisfactòria, més enllà de les contradiccions inherents en aquell moment històric, contradiccions i febleses que, certament, el pas dels anys ha anat posant de manifest.

El que ha passat després ja és tota una altra cosa, i explica el punt on hem arribat. El procés gradual d’involució de la política espanyola, acompanyat d’una lògica de recentralització competencial, van anar propiciant a Catalunya un sentiment de desengany i de desafecció creixent. I l’experiència amarga de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, amb el corol·lari de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, van deixar al descobert que la fractura entre Catalunya i Espanya era ja de tanta magnitud que va convèncer molts ciutadans que el pacte constitucional de 1978 havia estat dinamitat i que, per tant, calia desconnectar i obrir-se a un altre horitzó polític. La resposta sense mida de l’Estat, ja la coneixem.

Fi a un exili personal

Han passat, doncs, quaranta anys i el nostre món més proper s’ha transformat tan profundament que podria semblar irrecognoscible. Per això, la nostra mirada sobre aquell 1977 no pot ser una projecció ahistòrica a partir dels fets que vivim aquests dies. D’aquella data del retorn del president no podem sinó retenir el nucli essencial i sobresortint de l’hora concreta: i és que, amb la presidència efectiva de Josep Tarradellas al capdavant de la Generalitat, Catalunya no sols va aconseguir sortir del túnel i cloure el temps d’un exili personal, sinó també recuperar l’autogovern i restablir, abans que fos aprovada la Constitució i, doncs, no pas com a fruit d’aquesta, l’única institució hereva de la legalitat republicana. Un fet transcendental, de rastre indeleble en un temps d’acceleració històrica com el que ens ha tocat viure.

Etiquetes