Autodestrucció

Escolta aquí l'article de Carme Colomina

PROTESTES. Després de Trump, quedarà la desfeta. Un país trencat. La mort de George Floyd, asfixiat pel genoll d’un policia de Minneapolis que l’immobilitzava pel coll mentre ell intentava dir que no podia respirar, ha encès una nova onada de protestes, que s’escampen per moltes grans ciutats dels Estats Units. És el mateix “ I can’t breath ” d’Eric Garner, mort a Staten Island, a Nova York, el 2014, reduït per la policia. Una altra víctima -com moltes altres- d’una violència i un racisme estructural; d’un sistema on no totes les vides valen el mateix, on depenen de l’origen, la raça o el barri on viuen. “En molts sentits, els vestigis més odiosos de l’esclavitud han persistit a Amèrica fins als nostres dies, i aquestes últimes tragèdies són simplement una contínua manifestació d’aquest terrible i brutal llegat”, escriu John Allen, president del centre d’anàlisi Brookings. És un llegat antic. Una fractura social que determina, en aquests moments, que els afroamericans, fins i tot allà on són minoria, registrin entre el 50% i el 70% de les morts per coronavirus (a Chicago, a Washington DC o a Geòrgia).

Els Estats Units estan immersos en una triple crisi: la sanitària -que ja compta més de 100.000 morts pel covid-19-; la frenada econòmica i uns nivells d’atur només comparables als de la Gran Depressió, i un racisme estructural atiat des de la mateixa Casa Blanca. Les tres crisis colpegen amb més contundència la població afroamericana.

CONNIVÈNCIA. Donald Trump ha accelerat l’autodestrucció d’uns Estats Units en declivi. El president fa apologia de la violència quan amenaça els que protesten per la mort de Floyd però anima, en canvi, els manifestants que van irrompre al Capitoli de Michigan armats amb fusells i armilles antibales per reclamar la fi del confinament. Trump ha estat un president connivent amb l’extrema dreta, que s’ha apropiat de la retòrica de la llibertat per rebregar-la, rescriure-la i convertir-la en un factor de divisió. Un president racista que ha utilitzat la violència de l’estat contra la immigració.

Però, en aquest final de mandat, la feble estructura d’un poder construït des de l’autoritarisme ha començat a fallar. En plena emergència sanitària, s’ha fet més evident que mai que a la Casa Blanca no hi ha lideratge presidencial, només hooliganisme.

DECLIVI. Amb el caos i la ràbia al carrer, Trump va acumulant nous greuges que alimentin titulars, nous suposats responsables de tanta vulnerabilitat. Ocupat en la seva guerra mediàtica i la censura de Twitter. Obsessionat encara per Barack Obama. Enfrontat amb la Xina i amb l’Organització Mundial de la Salut. Són tot guerres simbòliques i soroll mediàtic per amagar l’espoli econòmic i de drets que acumula la seva presidència.

Les enquestes comencen a anticipar que Trump s’encamina cap a una derrota a les urnes en les eleccions del novembre. Per això l’entorn del president torna a alimentar la idea d’un robatori electoral per part dels demòcrates, com ja va fer l’any 2016. Amb l’amenaça del coronavirus i el malestar als carrers, la Casa Blanca s’ha bunqueritzat, des del control sanitari i el menyspreu als que protagonitzen les protestes. L’autoritarisme d’un president que va prometre “ordre” és avui una ficció buida, desbordada per l’acceleració del món i la seva pròpia incapacitat de gestió. Trump s’aferra al soroll de Twitter i a l’amenaça verbal. Però el final autodestructiu del president arrossega uns Estats Units en declivi i multiplica la vulnerabilitat de les víctimes d’un sistema injust i desigual.