No és bonisme, és responsabilitat

Escolta aquí l'article de Carme Colomina

INSTRUMENTALITZACIÓ. 73 migrants van desembarcar dijous a l’illa italiana de Lampedusa, després que una patrulla de guardacostes els interceptés quan intentaven arribar a Europa. Havien sortit de Tunísia. “A treballar per les expulsions”, va piular ràpidament Matteo Salvini a Twitter. No és una acollida. Itàlia té els ports tancats, com Malta. Per això la seixantena de persones rescatades el 3 d’abril pel vaixell Alan Kurdi d’una ONG de salvament alemanya han passat deu dies d’incertesa fins que França, Luxemburg, Portugal i la mateixa Alemanya s’han ofert a acollir-los. Malgrat que el ministre de l’Interior francès, Christophe Castaner, acusa les ONG de ser “còmplices dels traficants”.

El Mediterrani s’ha convertit en una tragèdia sense testimonis. Les morts, els abusos, la violència o la renúncia a les responsabilitats humanitàries i internacionals ja no passen només al mar. La frontera és a la riba sud, cada vegada més allunyada de la costa.

A Líbia la situació empitjora per moments. Els combats han arribat a Trípoli, la capital. Milers de persones -la majoria de les quals han fugit de situacions a Eritrea, Somàlia o el Sudan que els donarien el dret a asil- estan atrapades en centres de detenció inhumans. L’ONU demana que se les alliberi immediatament i s’obrin corredors humanitaris que els permetin sortir del foc creuat libi. Però el Mediterrani seguirà tancat. La instrumentalització política de la immigració s’escampa al ritme invers de les arribades.

CARICATURES. Tot és culpa dels benintencionats. Matteo Salvini ho utilitza com a insult. Per al líder de la Lliga, són els qui diuen als immigrants “Veniu, veniu, veniu” els qui els “condemnen a mort”. Els “humanitaris som nosaltres”, exclamava Viktor Orbán al Parlament Europeu en plena crisi migratòria. Aquesta és la nova retòrica política. El menyspreu al “ buonista ” (diu Salvini en italià), que juntament amb els buròcrates i els banquers “estan enterrant el somni europeu”. La solidaritat com a amenaça al projecte comunitari. La tolerància és “bonisme” i ingenuïtat. La caricatura d’una determinada consciència que, a més, s’etiqueta com a producte de l’elitisme, com els buròcrates i els banquers.

És el discurs de la “histèria climàtica” que ha denunciat l’extrema dreta finlandesa en aquesta campanya electoral. La traïció d’unes elits urbanes a la classe treballadora, en la descripció que en fa el líder del Partit dels Finlandesos, Matti Putkonen. I el nostre marc mental ens situa ràpidament a la França dels armilles grogues. Per això l’esquerra finlandesa va decidir fer de la jornada d’ahir unes “eleccions climàtiques”, per defensar que hi ha un model i una urgència en joc.

ALTERNATIVES. En aquesta reescriptura constant dels discursos, les polítiques i els conceptes, hi ha una Europa convençuda que la Unió se salva redreçant els valors. Reinterpretant la inclusió. No és només una imposició del llenguatge sinó d’una determinada visió del món davant un model comunitari en descomposició perquè s’ha vist arrossegat. Una desorientació que moltes forces s’afanyen a vendre com a decadència. No només és un problema d’elits, sinó d’ofertes polítiques. D’alternatives. De respostes. No és bonisme, és responsabilitat.

No hi ha més causa que la pròpia: l’assalt al poder a cop de fabricar alteritats. El que hi ha és una lluita pel control de les institucions europees, de la seva agenda política i la seva capacitat transformadora.