Brexit, ‘orgull i prejudici’

En paraules del còmic nord-americà Bill Maher, en el referèndum del Brexit “el 52% va votar per orgull i prejudici i el 48% va votar per sentit i sensibilitat ”. A mesura que passin les setmanes el govern de Londres s’hauria d’anar movent per posar en escena persuasió, però no sembla que la primera ministra Theresa May estigui per la feina.

Aquesta setmana ha dimitit el representant permanent del Regne Unit a Brussel·les, Sir Ivan Rogers. No feia gaires dies s’havia filtrat un informe en el qual advertia al govern britànic que un acord de lliure comerç amb la Unió Europea podria costar una dècada de negociacions. Rogers s’ha acomiadat dels seus col·laboradors amb un correu electrònic molt crític en què es lamenta: “Encara no sabem quins objectius es marca el govern per a la relació del Regne Unit amb la UE després de la separació”. Les negociacions per concretar el Brexit no seran gens fàcils.

Anem cap a un Brexit dur o cap un Brexit tou? Després d’afirmar solemnement que “el Brexit és el Brexit”, la primera ministra Theresa May no ha donat gaires més pistes, però ha deixat clar que està decidida a posar fi a la lliure circulació de persones entre la Gran Bretanya i el continent. Va comparèixer al Parlament el 20 de desembre per declarar: “[El referèndum del 23 de juny] és un missatge molt clar... que la gent vol que recobrem el control de les nostres fronteres i el control de la immigració tant si arriba de dins de la UE com de fora”. May ha invertit massa capital polític en la promesa de “recuperar el control” per desdir-se’n: el Brexit liquidarà la llibertat de moviments de les persones entre el continent i la Gran Bretanya. Però els líders europeus i les autoritats de Brussel·les també han deixat ben clar que no negociaran per separat les quatre llibertats de moviments; no hi pot haver llibertat per moure mercaderies, serveis i capitals sense llibertat de moviments per a les persones.

Controlar les fronteres i abandonar la jurisdicció de la justícia europea aboca el Regne Unit al Brexit dur, fora de la unió duanera i el mercat únic. Però tant un Brexit dur com un Brexit tou requereixen un acord de separació ordenada. Serà possible? No és gens clar. Quan el Regne Unit invoqui l’article 50 del Tractat de Lisboa i posi en marxa el comptador de les negociacions, qui ens assegura que es podrà arribar a un acord abans de la data límit? Els negociadors de la Gran Bretanya i la UE hauran de desteixir un entramat ben entortolligat de relacions jurídiques, econòmiques i comercials relligades durant 40 anys. Per desembolicar la troca, assolir un acord i ratificar-lo, dos anys és molt poc temps.

Amb molt bona voluntat per totes dues parts, la negociació podria ser prou ràpida. Però els interessos polítics d’uns i altres no contribuiran a la bona voluntat. Un punt de contenció assegurat serà la factura final que la Unió li passarà al Regne Unit per cobrir compromisos contrets al pressupost de la UE. La quantitat estimada que circula per Brussel·les és d’uns 50.000-60.000 milions d’euros. És poc probable que Londres -sota la pressió dels ultres als mèdia i al Partit Conservador, que reaccionaran a la demanda amb orgull i prejudici - respongui de manera pragmàtica davant d’aquesta demanda. El conflicte es podria encallar en aquest escull, i fins i tot arribar al Tribunal de l’Haia, cosa que paralitzaria qualsevol progrés en les negociacions. Acabats els dos anys, el Brexit podria donar-se de manera abrupta, sense pactes ni de separació ni per a la transició.

Tot plegat complica molt les coses a Escòcia, on un 62% de l’electorat va votar amb sentit i sensibilitat seguir dins la UE. El govern del Partit Nacional Escocès ha posat sobre la taula un pla que reclama a Londres les competències sobre regulació dels mercats i migració per tal de mantenir Escòcia dins del mercat únic. I juga la carta de convocar un segon referèndum d’independència si les seves demandes no són ateses. Però és una jugada delicada perquè el suport de l’electorat escocès a un segon referèndum és molt més feble del que els nacionalistes escocesos voldrien. De referèndum d’independència n’hi haurà un abans a Catalunya.