La crisi que patim no és només econòmica. Viure en la precarietat té conseqüències que van més enllà del forat que sentim a la butxaca. El buidatge veloç dels comptes corrents ens fa porucs. Quan estem sota pressió, les nostres reaccions són imprevisibles. La crisi és també una prova de força del caràcter.
Patim pel futur incert, per això ens despreocupem dels petits gestos que són els que de debò compten. Es degrada la vida quotidiana. Ja no tenim temps ni ganes de pensar en les coses importants, en el sentit de l’existència. El marc general trontolla, i deixem de prendre en consideració les accions aparentment insignificants en les quals es fonamenta la nostra autoestima.
Podem llegir en aquesta clau la novel·la de Marta Rojals, L’altra. A través de la vida de l’Anna, la protagonista, es dibuixa un efectiu, precís i despietat retrat de la nostra naturalesa addictiva. Assistim a les vicissituds d’un personatge que malda per no caure en el remolí de les passions desenfrenades, que mira d’evitar que una part d’ella, l’altra, es faci tan forta que li impedeixi de crear-se una identitat, de narrar-se.
No és gratuït que la història de l’Anna succeeixi en els nostres temps. La crisi contribueix a perdre la perspectiva, perquè no creiem que sigui possible ni fructífer fer l’esforç de mantenir-nos íntegres. Tot es desfà, tot es disgrega, s’esmicolen les conviccions, les institucions, les esperances. I perdem l’amor propi, ens sentim culpables. Ens adherim a la creixent dispersió de les coses que semblaven fixes, seguim el corrent.
Des del punt de vista polític, el context actual té una doble conseqüència. D’una banda, el cinisme que sorgeix quan es generalitza la sospita que tot allò que prové dels poders establerts està podrit, que ningú no diu la veritat, que gran part dels polítics, si no tots, quan parlen no fan altra cosa que defensar els seus interessos, els de la casta política. I d’aquí procedeix l’altre producte, l’utopisme que afirma que no es pot salvar res, que s’ha de canviar tot. Com que el poder és cínic per definició, l’única alternativa eficaç seria la utopia que tot ho arregla.
Mirem, però, els efectes en les vides individuals de les situacions de crisi. D’això tracta, entre altres coses, la novel·la de Rojals. Quin sentit té mantenir la integritat si no hi ha recompensa? Per què no ens hem de lliurar a la lògica dispendiosa dels desitjos i dels plaers? ¿Val la pena forjar-se un caràcter si els nostres temps tendeixen justament a la corrosió del caràcter, com escrivia ja fa anys Richard Sennett?
Al llarg de la novel·la, l’Anna prova de convèncer-se que fa bé de lliurar-se al plaer, que fa bé de deixar-se endur, d’enganyar els altres, de mantenir una vida paral·lela, de donar-li el comandament de la seva vida a l’altra Anna. Descobrim a la fi que tot plegat és autoengany, possessió maligna a mans de l’addicció. Després d’anys de voler controlar-ho tot a través de la feina, la planificació obsessiva i la no implicació personal amb les persones que l’envolten, l’Anna es precipita en la banda oposada. Passa de mirar el corrent del riu des de la riba, a deixar-se endur per les ràpides aigües que flueixen descontrolades cap a la cascada definitiva. El que ha fet fins aleshores és construir un personatge, una personalitat, però no ha aconseguit forjar-se un caràcter.
Quan tot es disgrega, com avui, tenim dues opcions. O bé aprofitem que fa baixada i ens deixem anar, esdevenim líquids i informes; o bé ens mantenim ferms com una roca, solidifiquem el nostre esperit, ens agafem a les persones que estimem, en prenem cura i ens comprometem a llarg termini.
Som a la cruïlla. És per això que el llibre de Rojals apel·la a una generació a la qual correspon fer-se càrrec del món, i que alhora se sent impotent i inadequada per fer-ho. L’ideal de vida del present segueix sent el de la joventut despreocupada, el de la perpètua construcció i la suspensió del compromís. La precarietat econòmica contribueix a aquest estat de coses. Vivim en la inseguretat i la incertesa. És ara, en circumstàncies adverses, que el caràcter es posa realment a prova. Cal ser flexibles, se’ns diu. Som éssers plàstics, mal·leables, i ens podem construir sempre de nou. Tanmateix, la flexibilitat té un límit més enllà del qual perdem la identitat.
Quan tot resulta fugisser, calen punts de referència estables. Cal un projecte, com se sol dir. Una visió de qui volem ser que no sigui una mera adequació al present que se’ns esmuny entre les mans. Potser les receptes tradicionals encara serveixen, com la fermesa i la constància en l’amor. L’alternativa és el consumisme de les passions que neix de la por, que, al seu torn, és filla de la crisi.
