Adri

Per sort i malgrat tot, l'autoorganització és, de sempre, la norma en aquest país atrotinat

Adrià Carrasco i Tamara Carrasco, a les portes del TSJC aquest dilluns / ACN

«Sabeu què és la justícia?»
Joseba Sarrionandia

Mil dies. És a dir, les mil i una nits. Mil-de-tot des de la matinada que l'Adri es va escapolir de la repressió per una finestra. Cinquanta anys clavats després del Què volen aquesta gent d'en Serrahima i la Bonet. Mil jorns, des de l'abril del 2018, que volen dir exactament fins ahir, que és quan va tornar. I aleshores una mare abraçava el fill davant el Palau de la Justícia. I l'Adri i la Tamara es retrobaven abraçant-se davant el TSJC, l'espai menys innocent de tots. Davant dels que els volien culpables. I dels que ho aplaudiren. I dels que no hi veien res. I dels que han mirat a una altra banda durant tres llargs anys i ho seguiran fent. Continuaran sense veure res, en la servitud de la ceguera voluntària. Al capdavall, un sol cas pot explicar una història sencera i totes les històries entrelligades que conté –els que l'ordenen i els que el resisteixen, els que criminalitzen i els que s'hi solidaritzen, els que callen i els que no callen mai. En la història de l'Adri Carrasco –corre, salta, fuig, espera, torna– passa això: que ho explica tot. Tot plegat. "He estat testimoni / al vostre teatre, / he vist l'arquitectura sòlida / i l'escenografia elegant dels tribunals, n'he respirat fins a ofegar-me / l'aire neoclàssic".

De terrorisme no n'hi havia enlloc excepte, com ens deia l'Adri, el de baixa intensitat que practica l'Estat

Costa condensar mil dies en cinc mil caràcters sintètics i com de sobte –sí, inesperadament– un dilluns d'altres retorns qui acaba tornant és l'Adri. De seguida, plou l'auca i tot el repartiment de l'obra. Tot retorna. Primer, esclar, la família i les amistats. Dialèctica repressiva i ritual de la impunitat, triguen poc a concórrer els de sempre, des de policies amb ploma fins a periodistes amb porra. Començant pel tinent coronel Daniel Baena i acabant per tots els mitjans que avui s'autoretrataran amb el seu silenci a tota portada quan fa tres anys copiaven el teletip policial en gegantí titular. Càustic exercici deontològic: recuperin avui les portades a tota portada d'ahir amb mots de manual – terrorisme, cúpula, sabotatge, escapçament–. El País: " El fiscal considera terrorismo el sabotaje independentista". El Mundo: " Detenida una cabecilla de los CDR por actos terroristas". La Razón: " Operación para descabezar a toda la cúpula de los CDR". La Vanguardia: " El juez acusa a miembros de los CDR de terrorismo". Amb tant de soroll i assenyalament, exili és tancar-se en un armari i tenir por: por que ningú l'obri i por que algú l'obri algun dia, com escriu Sarri. "He observat la toga negra / i els punyets de plata /amb què us disfresseu els actors del teatre de la llei, / sovint m'ha sobtat el pes feixuc / dels vostres petjapapers de plom".

La justícia arxiva la causa contra Adrià Carrasco, que ja és a Catalunya

El més salvatge, el més bèstia, és que abans, durant i després, ja se sabia que tot era mentida. Avui són els seus propis tribunals ordinaris els que ho han acreditat en veritat judicial: han absolt categòricament la Tamara i han arxivat la causa de l'Adri. Tant com dir que de terrorisme no n'hi havia enlloc excepte, com ens deia l'Adri ahir, el de baixa intensitat que practica l'Estat. Si més no si entomem etimològicament que el diccionari defineix terrorisme com la dominació pel terror. De la por que t'empresonin deu anys, del dubte de no saber quan tornaràs, del neguit de no poder definir quan trepitjaràs el teu barri altre cop. Juan José Millás va trobar fa temps una sortida al trencaclosques lingüístic: "Hi ha una solució i és qualificar de terrorista la definició de terrorista". Sarrionandia prossegueix: "He investigat amb les eines / de la gramàtica funcional / el llenguatge prescriptiu i arcaïtzant / dels vostres cerimonials, / he respirat la pols de l'aire d'aquells espais / que se us diposita a les celles, / molt més fina que la farina".

I sí. Benvingut a casa, Adri. Bentornat a una casa desendreçada encara, de tants cops rebuts. Una casa encara per endreçar

Per sort i malgrat tot, l'autoorganització és, de sempre, la norma en aquest país atrotinat. Des d'aquella mateixa finestra per on tots fugíem aquell dia, va néixer de seguida un incansable grup de suport solidari. Mentrestant, l'Adri i la Tamara començaven a obrir el focus deplorable de l'abast de la repressió i mostraven la teranyina on érem: de nou persones preses i nou persones exiliades a 2.850 persones represaliades. ¿Com s'organitza tot plegat en el circuit que porta a la impunitat permanent de l'abús del martell d'Estat? Si volen passar de l'arbre a veure el bosc sencer, calcin-se i llegeixin la Sara González, periodista vinaderiana que ha sistematitzat com el poder programa, finança i desmenteix –tot alhora– la guerra bruta. Ho narra a Per raó d'Estat (Ara Llibres, 2020), que acaba de sortir del forn demostrant a molts periodistes de reverència que encara existeix periodisme de referència. "He rigut amb els vostres esforços / per jutjar amb lògica aristotèlica / les conseqüències de l'odi, he patit / en cel·les tancades / els vostres rituals de fer-nos esperar".

Sí, som també tot el temps que ens fan perdre. En l'espera, tot lliga i relliga. Fa no res un comissari imputat, abans ascendit i guardonat, reconeixia en seu judicial: " Hemos hecho operaciones que pondrían los pelos de punta. Por el interés de España". Fa molt poc s'escolava l'àudio d'un comissari a la secretària general del PP. Un comissari –Villarejo– a qui tots recorrien ahir i de qui tothom avui es desentén. Hi deia: " Acabar con los independentistas de una puta vez por todas" . Mal mirat, no hi ha res menys sorprenent i més rutinari que els despatxos de la repressió i els que la despatxen. Diguin-ne com vulguin. L'estat profund, la màquina del fang, la guerra bruta, el clavegueram estatal, la X o l'agenda oculta. Policies patriòtiques, tinents tàcits, comissaris foscos, fons reservats, màquina del fang o militars irredempts. En síntesi, tota guerra bruta és un botó: es prem quan els cal. S'organitza abans. Avui, el colpisme postmodern, l'autoritarisme postdemocràtic o la il·legalitat d'estat ja vesteix més el negre toga que no pas el verd oliva. Muta però manté l'objectiu: provar d'esfondrar, dissoldre i neutralitzar l'adversari polític. Queda, però, l'altra lliçó invencible d'aquests mil dies i mil i  una nits. Quan hi tornin ens hi haurem de tornar i repetir-nos sempre en la dovella d'una solidaritat ininterrompuda. I sí. Benvingut a casa, Adri. Bentornat a una casa desendreçada encara, de tants cops rebuts. Una casa encara per endreçar. "He calculat / la reproducció infinita dels vostres papers / en la desolació dels vostres arxius, / i així, he considerat el vostre deure sagrat / de jutjar-me / i faré el que calgui / perquè no em torneu a enxampar".