L’EDITORIAL

Els joves, els grans oblidats en una pandèmia que marca el seu futur

El covid-19 s’ha acarnissat amb la gent gran, i la im mensa majoria de morts són persones més grans de 60 anys. Això és un fet. I se n’ha parlat molt i en seguirem parlant, perquè l’efecte de la pandèmia en els més grans, tant en l’aspecte sanitari com en l’emocional, ha sigut demolidor. També hem parlat molt de les escoles, i de com tant els pares com els nens han patit el fet que es tanquessin i els problemes de conciliació i de cura que això ha provocat. I dels adults que s’han quedat sense feina o amb negocis tancats. Del que s’ha parlat menys, és de com tot plegat està afectant els joves. Persones d’entre 15 i 24 anys que no són en principi un grup de risc, ni sanitari ni en general tampoc social, però que estan patint també de manera directa els efectes d’una pandèmia que sens dubte marcarà el seu futur.

A ells, a aquests joves oblidats, dediquem avui el dossier del diumenge. I ho fem, abans que res, donant-los la veu que fins ara pràcticament se’ls ha negat. “Hauria sigut un any brutal, i és un any tirant com podem”, comenta la Ivet, una jove universitària que ha vist com s’ha quedat sense Erasmus i també sense vida social. “És difícil viure sense imaginar-te el futur”, diu la Paula, amb la carrera acabada però sense cap possibilitat de feina. Són alguns dels testimonis de joves que reconeixen que sobretot han enyorat estar amb els companys de classe o amb els amics, que somien en conèixer gent nova, que s’han anat tancant i apagant sense veure sortida a les seves ànsies, i que s’han culpabilitzat i els han culpabilitzat de la segona onada quan no han sigut l’únic grup d’edat que va relaxar les mesures de seguretat durant l’estiu.

Aquesta estigmatització que s’ha fet dels joves, perquè alguns s’han saltat les restriccions amb festes o trobades en grup, és injusta. I demostra una falta d’empatia com a societat que cal revisar. La immensa majoria s’han contingut de manera exemplar, estan sent solidaris amb les persones grans quedant-se a casa, reduint al mínim les relacions i assumint que han “perdut” un any de vida que hauria pogut ser, qui sap, el que hauria marcat el seu futur.

Aquest és el moment de la vida en què es fa el pas al món adult, el moment de canvi en què es coneix gent nova, un període de formació professional però també d’aprenentatge vital. Aquesta és la generació que va deixar la infantesa enmig d’una crisi econòmica brutal que va trasbalsar moltes famílies, i ara deixen la joventut enmig d’una pandèmia terrible. Potser amb tot plegat hauran après els valors del contacte humà per sobre de la virtualitat, i del suport comunitari i la responsabilitat enfront de la individualitat. Però no saben què esperar del futur, si és que en poden esperar res, i tindran moltes raons, quan s’acabi tot això, per exigir responsabilitats a les generacions anteriors pel món que heretaran.