L’EDITORIAL

De què han servit els vots a Ciutadans el 21-D?

L’anunci que la cap de l’oposició al Parlament, Inés Arrimadas, traslladarà la seva activitat política a Madrid presentant-se a les eleccions al Congrés com a candidata per Barcelona ha acaparat bona part de l’atenció política en les últimes hores. En tot cas, l’anunci és una bona ocasió per fer un balanç, ni que sigui parcial i incomplet, del paper que ha jugat Arrimadas com a cap de l’oposició.

La primera reflexió que cal fer és que, tot i ser la líder de la primera força al Parlament, amb 1.110.000 vots, Inés Arrimadas mai va tenir cap possibilitat de ser presidenta de la Generalitat. Des d’aquest punt de vista va ser una victòria estèril que ni ella mateixa es va creure, ja que ni tan sols va fer el gest de presentar candidatura a la investidura. Si ho hagués fet, almenys els ciutadans haurien conegut quin era el programa d’Arrimadas per a Catalunya, quines eren les seves propostes en àmbits com l’economia, l’educació, la salut o la cultura.

Però el que va passar va ser exactament el contrari. Des del primer moment Arrimadas va preferir exercir de cap de l’oposició, i fer-ho, a més a més, d’una determinada manera: amb un to crispat, aspre, sovint maleducat i amb faltes constants de respecte als seus adversaris polítics. Han sovintejat insults contra el president Torra com “supremacista” o “racista” i fins i tot contra el president espanyol, Pedro Sánchez.

Ha tret cartells a l’escó i banderes al faristol del Parlament i s’ha fet fotos al plenari per denunciar la seva inactivitat (confonent el funcionament d’una cambra amb la celebració de plens). Ha protagonitzat actes com el d’Amer, que buscaven justament transmetre una determinada imatge de Catalunya totalment allunyada de la realitat. I aquest diumenge té previst anar a Waterloo, però sense parlar amb Carles Puigdemont. En resum, Arrimadas ha centrat pràcticament tota la seva activitat en el que ella anomena “el monotema”, és a dir, en la crítica a l’independentisme, i fa l’efecte que Ciutadans, sense el Procés, no tindria cap projecte per a Catalunya.

La pregunta és: ¿ha ajudat aquest estil de fer oposició els catalans que cada dia van a treballar? ¿Ha ajudat a recosir aquesta fractura social que ella mateixa denuncia que hi ha a Catalunya un dia sí i l’altre també? De què han servit exactament els vots a Cs?

Aquesta última pregunta potser sí que té una resposta. Els vots a Cs han servit per impulsar la carrera política d’Inés Arrimadas, que ara anirà a Madrid, on serà rebuda com una heroïna, com ja va passar amb Rivera. Però què passa amb els centenars de milers de catalans que van confiar en ella perquè fos la seva veu al Parlament? ¿Algú els ha preguntat què opinen de la seva gestió?